Setmana tapatía

El pardal ofegat a la galleda d'en Clemente

Un alemany de nom impronunciable, la Leila, en Bernat i en Joan Carles després de fer el descens i ascens a la Barranca de Huentitán

Això són molts anys de cuina d'en Clemente i el cuartel general de les cuques de casa

La rentadora de casa enlloc de rentar, embruta la roba, aquest n'és un exemple

Prenent la fresca

Un cartell que no es compleix

Paradetes estranyes al carrer Botigues estranyes Un concert de "desmadre" al Tianguis Cultural, cada dissabte se'n fan

Un cartell que es compleix

Ja es va acabant el semestre, i aquesta setmana estem una mica enfeinats acabant treballs. Ens hem quedat a Guadalajara, i entre altres coses hem anat a una festa d'antropòlegs, a una de punks bojos, a visitar el barri de Las Nueve Esquinas, a veure el barça, ens han regalat escultures, collarets, braçalets, plumes d'àliga, resina de pi (molt surrealista tot plegat), hem mirat pelis mexicanes, han vingut en Joan Carles i en Bernat, el pare i el germà de la Carla, hem anat amb en Clemente a la Feria Internacional del Libro, a un concert de Mexkla, hem conegut a una classe sencera de Filologia Italiana de la UNAM...

Fa mesos que tenim un important "escape" d'aigua en un del patis, en Clemente hi posa "apanyus" que no serveixen de res. L'última ha sigut colocar una gran galleda que s'omple amb vint minuts, i un cop ple comença a inundar el pati. Com que no paga l'aigua des de fa mesos no passa res. Cada matí, quan es lleva buida la galleda al mateix pati. Encara no sabem quina és la raó de posar una galleda allà, quan l'aigua sempre acaba al mateix lloc, i és que en Clemente és molt Clemente. Avui, si ha ofegat un pardal, com a mínim serveix per reduir la fauna que volta per casa.

Ja comença a refrescar a les nits, res de l'altre món, però aquí s'abriguen com si estiguéssim a ple hivern vigatà. Comencen a aparèixer ninots de la Cocacola, altrament dits Papa Noels, llums de Nadal i tot el què envolta aquesta festivitat cristiana. També estem començant a preparar el gran viatge final, que ens ha de portar per Oaxaca, Chiapes, Guatemala, Belize, la Riviera Maia, Cuba, Yucatán, Tabasco, Veracruz, DF, Guadalajara i Vic. Es diu ràpid.

Els meus pares també em venen a veure, però a Nova York, com si fós aquí al costat. De Guadalajara a Nova York és com anar de Barcelona a Nigèria. Però de fet, estic encantat de poder veure la família i conèixer un altre país. Cagarem el tió a la zona zero.