Setmana tapatía

El pardal ofegat a la galleda d'en Clemente

Un alemany de nom impronunciable, la Leila, en Bernat i en Joan Carles després de fer el descens i ascens a la Barranca de Huentitán

Això són molts anys de cuina d'en Clemente i el cuartel general de les cuques de casa

La rentadora de casa enlloc de rentar, embruta la roba, aquest n'és un exemple

Prenent la fresca

Un cartell que no es compleix

Paradetes estranyes al carrer Botigues estranyes Un concert de "desmadre" al Tianguis Cultural, cada dissabte se'n fan

Un cartell que es compleix

Ja es va acabant el semestre, i aquesta setmana estem una mica enfeinats acabant treballs. Ens hem quedat a Guadalajara, i entre altres coses hem anat a una festa d'antropòlegs, a una de punks bojos, a visitar el barri de Las Nueve Esquinas, a veure el barça, ens han regalat escultures, collarets, braçalets, plumes d'àliga, resina de pi (molt surrealista tot plegat), hem mirat pelis mexicanes, han vingut en Joan Carles i en Bernat, el pare i el germà de la Carla, hem anat amb en Clemente a la Feria Internacional del Libro, a un concert de Mexkla, hem conegut a una classe sencera de Filologia Italiana de la UNAM...

Fa mesos que tenim un important "escape" d'aigua en un del patis, en Clemente hi posa "apanyus" que no serveixen de res. L'última ha sigut colocar una gran galleda que s'omple amb vint minuts, i un cop ple comença a inundar el pati. Com que no paga l'aigua des de fa mesos no passa res. Cada matí, quan es lleva buida la galleda al mateix pati. Encara no sabem quina és la raó de posar una galleda allà, quan l'aigua sempre acaba al mateix lloc, i és que en Clemente és molt Clemente. Avui, si ha ofegat un pardal, com a mínim serveix per reduir la fauna que volta per casa.

Ja comença a refrescar a les nits, res de l'altre món, però aquí s'abriguen com si estiguéssim a ple hivern vigatà. Comencen a aparèixer ninots de la Cocacola, altrament dits Papa Noels, llums de Nadal i tot el què envolta aquesta festivitat cristiana. També estem començant a preparar el gran viatge final, que ens ha de portar per Oaxaca, Chiapes, Guatemala, Belize, la Riviera Maia, Cuba, Yucatán, Tabasco, Veracruz, DF, Guadalajara i Vic. Es diu ràpid.

Els meus pares també em venen a veure, però a Nova York, com si fós aquí al costat. De Guadalajara a Nova York és com anar de Barcelona a Nigèria. Però de fet, estic encantat de poder veure la família i conèixer un altre país. Cagarem el tió a la zona zero.

Gran cap de setmana amb en Clemente

Sortint de la festa Entrant al cotxe Els 11 a dins del cotxe. La Julia, en Julio, en Cristophe, la Maria, la Carme, la Clara, en Thibaud, en Diego, la Carla, la Leila i jo. Al poble d'en Clemente amb l'amfitrió El punt d'energia

En Clemente fent cara d'energia després de l'experiència mística

Divendres al vespre vam anar amb en Tenes a una pulqueria, un bar a on venen pulque, una de les begudes més antigues del món. És una espècie de fermentat amb alcohol, i n'hi ha de diversos gustos. Es va anar afegint gent fins que vam arribar a la dotzena de nacionalitats diferents. Fins i tot ens van filmar per no sé quina televisió. Força bo però dur per la panxa. Moctezuma de nou!

Divendres a la nit, tal i com li havia promès, vaig acompanyar en Clemente al Table Dance. Són una espècie de sales d'streptease, amb la música a tota hòstia, la gent borratxa, cridant... A Mèxic són tota una institució. Cap a les 3 de la nit truca un colega d'en Clemente, i ens diu que acaba de guanyar molts diners al Casino, però que no els pot treure perquè els ha guanyat amb una fitxa en nom d'en Clemente. Ell i jo sortim disparats cap al Casino, allà ens trobem en Francisco, torrat i amb un somriure d'orella a orella. Cobra, ens dona 250 pesos i ens convida l'endemà a dinar.

L'endemà al matí, vaig amb en Gabo (gringo) a jugar a pilota (basca). Després amb la Clara, la Carla i en Clemente anem al dinar que ens havíen convidat. Resulta que és un míting del PRI (Partido Revolucionario Institucional), que més que un partit és una màfia. En una casa particular, amics advocats d'en Francisco han convidat a tot el barri a escoltar el candidat, platiquem una estona i decidim marxar perquè no arriba el menjar. Els cinc ens dirigim al restaurant Canelo's, molt fresa (pijo). Mariachis, bandes, menjar abundant i bo, i una ampolla de Tequila. En Francisco, un advocat forrat i viciat al joc ens convida.

Sortim a les 8 i en Clemente ens acompanya fins a casa. D'aquí cap a la casa de la Calle Puebla. Estavem convidats a una festa a l'altra banda de la ciutat, a una casa amb vistes a la Barranca de Huentitán. Som 11 persones i 1 Opel Corsa. Tots a dins. Un rècord difícil de batre. Resulta que la casa és propietat d'una família de músics coneguts per aquí. Una bona festeta.

Diumenge al matí, amb una mica de cruda (ressaca), la Leila, la Carla, la Clara, en Clemente i jo anem cap al poble del nostre estimat propietari, Tototlán. Ens fa una ruta pel poble i dinem a casa seva amb familiars. A la tarda, ens dirigim a Ocotlán, un poble del costat a on hi ha un dels 5 punts d'energia del món. S'hi arriba per camí de carro, fins a una mena de castell horrorós que sembla de Disneyland. Al jardí hi ha un cercle amb un sacerdot descalçat. Ens fan treure les sabates per entrar-hi, repetim les oracions del capellà i un per un anem entrant a la cosa aquesta. Et situes en un punt concret del cercle i quan parles sents un eco que la gent que està a un pam teu no el sent. És una cosa molt curiosa. És com si estiguéssis a dins d'un tub invisible que diuen que et connecta directament amb Déu. En Clemente ens fa un espectacle al punt i acabem plorant de riure. Després ens hem d'agafar de les mans i demanar un desig. Una situació molt còmica. Tots descalços, al jardí d'un castell de Disney, sentint ecos, agafats de la mà, amb un capellà barbut i amb ulleres de sol, resant i demanant desitjos. Finalment s'ha de caminar uns 10 metres fent marxa enrere i sense sabates.

Maruata Paradise!

Una platja entre Boca de Pascuales i Maruata

Xarrupant cocos

La banda selvàtica de Maruata

Un indigent (no indígena) dormint a Boca de Pascuales

La platja de Maruata a on vam dormir dues nits

Menjant camarones al pacífic

L'Elvia, en Tenes, la Yadira, en Diego, la Leila, en Thibaud, na Carme i jo, a Boca de Pascuales

Maruata

Aquest cap de setmana era pont. Així que el vam aprofitar. El divendres vam sortir en direcció a les platges de Colima. Ens vam aturar a Boca de Pascuales, una platja que ja hi havíem estat, però que no ens feia res de tornar-hi. Erem 8 persones; l'Elvia, la Yadira, en Thibaud, na Carmeta, en Tenes, en Diego, la Leila i jo. Tres mexicans, tres catalans i dos gabatxos. Una mica més i ens quedem amb 6, ja que en Diego i la Yadira van ser arrastrats per una corrent del Pacífic, sort d'uns surferos, que voltaven per allà, els van rescatar perquè no hi havia manera de sortir. Vam fer nit a la platja amb tendes i hamaques. L'endemà, les 8 persones, motxilles, sacs, hamaques...vam pujar al cotxe (molt petit) d'en Diego en direcció Maruata (Michoacán).

La comunitat indígena de Maruata és una zona paradisíaca; a una banda el mar (un mar de veritat, no el llac Mediterràni), per l'altra la selva plena de cocoters, plataners, plantacions de marihuana del Narco, i entre el mar i la selva hi ha Maruata. Tot ple de sorra blanca, palapes amb el sostre fet de fulles de palmera, l'aigua del mar calentíssima, bevent aigua de coco, dormint amb hamaques a davant del mar, calor tropical, tortugues gegants que van a pondre els ous al costat de les tendes a on dormíem, taurons, mantes (de les que van matar al caçador de cocodrils)...

Aquí, com a tots els llocs a on hi han indígenes, no són tan amables. De fet com a Catalunya, però és que estem acostumats a l'extrema amablitat de Jalisco. Hem fet un parell de nits a la palapa d'en Goyo, fent el lluç i el llangardaix. Ara ja som a casa, a Guadalajara i amb feina de la universitat.

Vist l'èxit dels primers us enllaço més hits.

http://www.youtube.com/watch?v=55DoFg8G2G0

http://www.youtube.com/watch?v=ioQPqvlx6zI

http://www.youtube.com/watch?v=QFKdcrSrn8Y

Menjar Multiculti!

En Cristophe, l'Oreillan i dos mexicans que no recordo el nom (memòria de peix) deborant.

El menjar

Una imatge del triangular entre en Clemente, en Tenes i jo

Una foto que no vé al cas. La feinada dels electricistes.

Ahir havíem programat un menjar internacional a casa dels pendejos que viuen a la Calle Puebla. Per agafar gana, amb en Tenes vam decidir de fer un partidet d'hoquei a casa, mentre la Carla cuinava unes exquisides pilotilles amb sípia. Un cop acabades les pilotilles, ens vam dirigir a la "susodicha" casa. Allà havíen preparat truita de patates, "chiles rellenus" de formatge, pollastre amb salsa de parmesà, xampinyons i espècies, arròs, amanida i "tortillas mexicanas". Una barreja de menjar català, francès, i mexicà. No cal dir que els chiles es van endur la medalla d'or. Un dia d'aquests els hi faré la salsa de les grans calçotades que fem tota la colla a casa meva (la faig jo, no ma mare) i que us té acollonits a tots.

Coses curioses (II)

El lavabo d'una Cantina del centre, ple de llimones que eviten la pudor de pixats

En Txus de Vic (ara volta per Mèxic) mirant una partida d'escacs.

Un botxo que miraculosament encara funciona

En David ( mexican rastafaray) en una furgo sense seïents al darrera.

Com que continuu estant malalt i tancat a casa, tinc temps per actualitzar el bloc amb algunes parides.

El trànsit a Guadalajara és bastant més caòtic que a les ciutats europees, només cal dir que pots comprar-te el carnet de conduir per 300 pesos, sense fer ni una pràctica ni cap examen. Tot i així, el caos no arriba als extrems de ciutats com Marràqueix. La gent condueix força lent, en part perquè la carretera és plena de sots, en part per l'atrotinament dels carros. De cada 10 cotxes que passen, 3 són botxos (escarabats) i 5 són camionetes Picap. A tots els busos, el conductor hi té mil creus i Cristus penjats, i al vidre de darrera, hi solen portar lemes del tipus "Jesucristo lleváme por buen camino".

A totes les taules dels bars i restaurants hi ha unes quatre o cinc salses diferents. Totes picants, però totes boníssimes. Ja no sabem cuinar sense xile. A tots tenen més o menys el mateix menjar, però li canvien el nom a les coses. Per exemple, un taco, una sincronizada, una gringa o una enchilada venen a ser el mateix; una pasta de blat de moro farcida de tall, formatge, frijoles... O sigui que si demanes 2 sincronizades i 2 gringues, et portaran 4 coses iguals. Una cantina tampoc es diferencia gaire d'un bar. Solen ser més antigues, amb gent més gran i torrada, normalment amb un tio tocant el piano, et porten una tapeta per birra, antigament només hi podien entrar els homes, i les que estan situades en barris "bravos" solen estar plenes de prostitutes venent-se.

Més, a les escales de l'ajuntament cada dia es munten partides d'escacs. En un vespre en pots trobar una vintena perfectament. Cada partida té els seus seguidors, que poden arribar a passar hores veient com juguen uns desconeguts.

Els mexicans no tenen el so de la "z" espanyola, i això els hi comporta uns greus problemes ortogràfics. No saben quan han de posar una "c", una "s" o una "z". Et pots trobar cartells oficials que diguin "Pacen por la derecha" o "Ce acabó la zepia". Els mexicans també tenen un llenguatge no verbal diferent del nostre; per saludar, per xocar la mà, per donar les gràcies, per insultar... tot és diferent.

Patapam!!!

Un tros de la part que caurà

Part de l'esquerda. El pal d'electricitat és tort d'un altre accident, i així s'ha quedat

Com que estic enfebrat, avui em quedo a casa fent feina de la universitat, i actualitzant el bloc amb algunes parides. Avui a les 7 del matí, hem sentit el què semblava un terratrèmol. En Clemente i l'Angelica han sortit disparats cap a fora a veure què passava. Un cotxe conduit per un sagal de 17 anys s'ha estampat contra casa nostra. Sort que no s'ha fet gaire res. Els danys més importants són a la paret. Entre la força del xoc i la debilitat de la casa (feta de fang i pedres), s'ha obert una esquerda gegant. Està apunt de caure una bona part de l'antiga llar del governador de Jalisco. Si plou una mica caurà la meitat de l'oficina d'en Clemente, la part a on hi vivim s'ha salvat. Els bombers han acordonat la zona, i com a gran mesura han posat una cinteta enganxada a la paret que hi diu "Zona de Riesgo".

La guerra animal

Una papallona de pam i mig

A casa no només hi vivim els tres catalans, en Clemente, i l'Angelica. També hi ha uns altres habitants que no paguen lloguer però que hi fan més vida que nosaltres. La casa està totalment oberta tot el dia (per força ja que no hi ha portes), excepte la porta d'entrada, i el fet que hi hagi dos patis fa que la biodiversitat que ens envolta sigui digne d'estudi.

Unes cuques marrons i grosses (molt presents en un pis de Sants cuyo nombre no quiero acordarme) campen per tot arreu; al lavabo, als fogons, pel terra, les parets, les habitacions... i han pres com a cuartel general el forn (brut i rovellat de dalt a baix). També hi ha una mena de saltamartins d'un verd-marronós que enveeixen la meva habitació, la seva millor arma és el salt de llargada. De nit també m'hi entren l'exèrcit dels grills, que com el Timbaler del Bruc només fan soroll. Quant t'hi acostes per matar-los callen, i ja no saps a on s'han posat. Són uns covards!

Els més torturadors són els Zancudos (mosquits), que no paren de xuclar-te la sang. La seva estratègia és de desgast, i quan volen fan aquell soroll tant emprenyador. A part, la brigada de mosquits de Zapopan (poble enganxat a Guadalajara), ha aconseguit una arma de destrucció massiva, el Dengue. Alguns vigatans ja saben de què va.

També són molt abundants les aranyes. Estan comandades per l'espècia de les "capulines". Si aquestes, grosses i de color vermell i negre, et piquen, ja pots córrer cap a l'hospital. Són com les picades d'escorpí. Ja n'hem matat unes 4 o 5 i uns quants ous, d'escorpíns encara no n'hem vist cap.

Altres tropes enemigues estan formades per papallones, papallones grans, papallones enormes, rius de formigues vermelles i de tots tamanys, micròbis a l'aigua de l'aixeta sempre apunt per quan no tenim aigua... i un gat. Aquest últim es dedica a entrar de nits a casa provinent dels terrats i patis del voltant, i robar-nos tot el menjar que hi ha a la cuina. Està a punt de morir enverinat.

Aventures mortals!

Una calor molt rara a Janitzio

La Carme fent els primers passos per esdevenir una folklòrica purhépecha

El Llac de Pátzcuaro des de Janitzio

El cementiri de Janitzio, amb gent dormint a les tombes

A dalt del volcà, la Carme, la Leila, en Tibó, jo, i dos mexicans que ens vam trobar al cim

Fum del Paricutín

El cràter escupint fum

Arribant al peu del Paricutín

Hola família

Aquest divendres na Carme, Clara i jo ens llevàvem a les 6 del matí per anar a buscar un bus direcció Uruapan (Michoacán), estat controlat pel narco, a celebrar el Dia dels Morts. Som uns valents!. Més de 4 hores de bus. Visitem el poble, dinem, anem al Parc Nacional de dins del municipi, i anem a plantar la tenda en un càmping. Més tard arriba en Tibo i la Leila, dos francesos collonuts. Al poble ja hi fa pudor de morts. A la plaça estan preparant altars per velar els difunts. Cada mort en té un, cobert de flors, creus, espelmes... i si al mort li agradava el tequila doncs tequila, si fumava, tabac, si li agradava la música, música al seu altar. Després a fer unes birres a l'únic bar obert del poble, un antro de gais.

L'endemà al matí, un bus ens va portar fins a Angahuán, un poble "purhépecha". Aquí tothom parla tarasco, una llengua indígena. És el poble més aprop del volcà Paricutín, el més jove del món, sorgit l'any 1944 del no res. Els habitants es pensaven que era la fi del món, un enorme gra de pus els hi va sortir com per art de màgia. La lava es va menjar tot l'antic poble de San Juan, excepte una part de l'església, que segurament es va salvar per intervenció divina. Doncs a Angauhán vam agafar cinc cavalls per anar fins al peu del Paricutín. 3 hores galopant per arribar-hi. A partir d'allà només es pot pujar a peu. Un camí duríssim ple de cendra i fum que escup el volcà. Cada passa que feies en baixaves mitja. La recompensa; unes vistes impressionants, el cràter fumejant i el terra cremant.

Després baixada a tota hòstia per la cendra del volcà, és igual que baixar per les dunes del Sàhara però de color negre. Tres hores més de cavall fins al poble. Aquestes, de nit, tot fosc pel mig del bosc, els cavalls entrebancant-se... No vaig tenir gaire sort amb els cavalls. El primer es barallava amb els altres, i el malparit els hi fotia coces amb les potes del darrera, mentre jo era a dalt. Vaig canviar de cavall, i el "cabrón" em va tirar dos cops a terra, el segon aixafant-me el peu.

Arribant al poble, 5 guiris en cavall, cantant més que una "almeja". Baixem del cavall. Caminàvem de manera que entre cama i cama hi havíen dos pams. Quin mal tot; l'esquena, el cul, els genolls, els braços, el peu aixafat pel cavall... A la baixada ens esperava un tio. Ens va amenaçar que si no li donàvem diners "nos iban a chingar en la carretera". No li vam donar res i vam anar ràpid en direcció a la carretera. Tot fosc, ni una llum, un fred del mil, un mal a tot arreu i a sobre ens a seguien. Ens vam desviar cap a un carrer amb llum i gent, mentre avançàvem, la gent tancava les portes de casa. Finalment ens vam refugiar en un colmado. Ens diuen que ja no hi ha cap bus, i que no tenen ni ens volen aconseguir cap telèfon de taxis. Tampoc hi ha cobertura. Finalment apareix un vell, i ens diu que ens esperem allà, que ens avisa un taxi. Arriba un taxi, i ens porta als cinc, més un altre home cap a Uruapan. Una carretera pel mig del bosc espès. Puja un altre home perquè el taxista "purepecha" no torni sol. Resulta que és una carretera plena d'assalts. Tranquilitat immensa!

Un cop a Uruapan anem a buscar les maletes i abrics, i ens vam dirigir cap a Pátzcuaro. Allà hi ha una gran celebració del dia dels morts. Hi arribem a la 1 de la nit i hi sopem. Només havíem menjat un plàtan en tot el dia. Des d'allà vam agafar una barca cap a la illa de Janitzio, a la Laguna de Pátzcuaro. Molta gent pels carrers, altars per tot arreu, gent dormint a les esglésies, i els indígenes dormint a sobre de les tombes dels seus morts al cementiri. Allà també ens vam trobar a la Maria, en Tao, i uns mexicans que anaven amb ells. A dalt de l'illa, una festassa i molta gent dormint en tendes de campanya. Nosaltres vam fer el mateix, beure una mica, plantar la tenda i dormir.

L'endemà ens llevàvem amb capacitats diferents a la resta dels mortals. Després de voltar per la illa. Tornem cap a Pàtzcuaro. De nit molt fred i humitat, i de dia una calor de por. A la central camionera ens diuen que no queden llocs per tornar a Guadalajara. Hem d'anar fins a Uruapan, i d'aquí a Guadalajara. Arribem destrossats a les 2 de la nit del diumenge a casa. I avui, a les 7 del matí dempeus cap a fer sis hores seguides de classes apassionants.

Un bon cap de setmana d'aventura!