dissabte, 31 de gener del 2009

Surrealisme

Hem estat allotjats tres dies a casa d-una familia molt pobre de El Remate a la rivera del Llac Peten Itza. Una familia amb set germans\es que nomes menjaven arros i frijoles cada dia i cada apat. Una casa (quatre llistons de fusta, i fulles de palmera) enfilada a les muntanyes selvatiques del Peten. Un mono cridant, serps, tarantules a un metre d-on dormiem... Una familia impresionantment alegre, divertida i agradable. Tambe hi havien dos gabatxos sonats, dos ianquis que venien amb bici, i dos argentins molt bons.
Ara ja som a Belice, un oasi de parla anglesa al mig de l-inmensa america llatina. Totalment surrealista. Nomes entrar per la frontera ja es veu que aixo no va en serio. No et demanen si portes drogues o armes, et demanen si portes bananes o pastanagues. Despres de riure un bona estona, li vam dir que no ens dedicavem al trafic de platans i vam entrar. La poblacio es una barreja espectacular; negres anglosaxons, negres garifunes, blancs, maies que parlen llengues indigenes, maies que parlen angles i maies que parlen espanyol, menonites (una secta alemanya tipus Amish), molts xinesos, hindus, exiliats politics de tota l-america llatina, molts fugitius de la justicia europea i nordamericana, i evidentment molts mestissos. Una autentica torre de Babel. Tot aixo, enmig de la selva, amb restes maies, les aigues cristalines del Carib, molta calor i a ritme de Reggae.
Aquest cacau comporta situacions molt surrealistes, com un restaurant xino amb musica reggae ple de negres torrats, dones amb vestits indigenes parlant un angles perfecte, rastafarais atenent hostals, venedors ambulants de paper de fumar, bitllets (dolars belicenys) amb la reina d-Anglaterra... Despres de veure unes ruines maies completament sols, fem una altra nit a San Ignacio i dema marxem cap a Belice City, per dormir en algun poblet de la costa Belicenya. Quin espectacle de país!
Ja penjare fotos

dimarts, 27 de gener del 2009

Tikal

Un mono saltant i cridant
Una serp enorme
Una de les pràmides
Unes noies que ens hem trobat allà
'Vista des d'una piràmide
Una nena fantàstica de Livingston
Després d'una estada "estupenda" a Livingston, vam anar a Puerto Barrios, d'aquí a Río Dulce i dormint drets a l'autobus fins a El Remate per acabar a les 6 del matí a les portes de Tikal. Aquí ens hem trobat amb les amigues catalano-hondurenyes. Tikal no és broma, situat al mig de la selva, dins de la reserva de la Biosfera Maia. Quasi cinquanta temples i piramides maies envoltades de jungla, ple de monos cridant com bojos, tikals (un animal molt rar), serps de tres metres, tucans... Finalment ens hem despedit amb la Carme i la Maria, la Carla, la Leila i la Clara segueixen al peu del canó continuant el viatge.

diumenge, 25 de gener del 2009

Una altra Guatemala

Busos
Banys a la selva de Livingston
Livingston (Banana Republik)
Platjeta
Des de la lava del Pacaya
Després de tant volcá i fred, ja teníem ganes de calor tropical. D'Antigua vam pujar el volcá Pacaya d'on baixen rius de lava. El camí forsa perillós, guies armats... D'aquí cap a Ciudad de Guatemala, una capital lletja, perillosa i bruta. Després hores de bus i cap a Puerto Barrios. Ciutat caribenya que fa frontera amb Honduras i Belice (la República més bananera del món). Després de fer-hi nit, ens dirigim a Livingston, un poble totalment aillat del món, a on només d'hi arriba amb una hora de vaixell que passa un cop al dia. Livingston es fantástic. La població és majoritariament Garífuna, avantpassats d'esclaus jamaicans que van anar a petar per aquí. A Livingston també hi conviuen indígenes, guatemaltenys, hondurenys... aquí la vida va a un altra ritme. Platjeta, selva, reggae, rastes, cocos, plátans... Et poden multar per caminar massa rápid! Aquesta és la tercera nit i acabem de despedir-nos amb en Javi, i ja enfilem cap a Tikal per travessar la jungla.

dimecres, 21 de gener del 2009

Més viatge

Antigua
San Pedro La Laguna
Dos dels quatre volcans d'Atitlán
Més Palenque
Bany entre cocodrils
Després de deixar en Memo i Chiapas ens vam dirigir a la frontera guatemalteca. Al bus hi vam conèixer en Javi, un "trotamundos" de Burgos, amb el que fa tres dies que voltem. Al llac d'Atitlán hi vam fer dues nits. Les vistes ho valen. També vam travessar el llac fins a San Pedro la Laguna, un poble a on només hi han indígenes i hippis gringos des dels anys 60. Una barreja molt rara.
D'Atitlán hem anat a parar a Antigua (l'antiga capital de Guatemala), ciutat colonial i rodejada per volcans. I avui pugem al volcà Pacaya amb lava que baixa. Els busos a Guate són una passada, de colors, amb llumetes, gent per sobre, agafats pels voltants, gallines i bestiar a dins... En diuen gallineros.
Tot i ser més pobre, Guatemala és més car que Mèxic, si poden te la foten, i més amb els Quetzales (una moneda de República bananera). Els hostals també són fantàstics. D'una habitació en fan quatre partides amb quatre llistons de fusta, plens d'aranyes i fauna diversa. Hi ha molt bon rotllo entre "trotamundos", et pots trobar penya de qualsevol país i gent que porta dos anys viatjant, gent que fa 1 any i només porta dos dies, gent que fa la volta al món, gent que nfa tota Centreamèrica...

dilluns, 19 de gener del 2009

Canvi de país

El llac d'Atitlán a Guatemala
Les cascades de Misol-Ha
Zona de bany a les cascades d'Agua Azul
Palenque
Hola gent
Ara ja som a Guatemala, ahir vam travessar la frontera sense cap problema. De Chiapas encara faltaven unes zones espectaculars. Vam anar a Palenque, unes ruïnes maies enmig de la selva. Vam dormir dues nits a un càmping situat al mig de la selva, a on sentíem els monos com cridaven. El camí de Palenque a San Cristóbal és una cosa maca de fer. Selva i selva, i poblats indígenes, i centenars de comunitats i municipis zapatitses, i impostos revolucionaris per la carretera, i animals... Però sobretot, les cascades de Misol-Ha i Agua Azul, un gran espectacle de la naturalesa. Tot i això, els paisatges de Guatemala de moment són increïbles, de la frontera al llac d'Atitlán també es passa per una carretera guapíssima, i arribes al llac i ja pots plegar. Tres megavolcans de prop de 4000 metres a tocar d'un llac enorme i rodajat de verd.

dimecres, 14 de gener del 2009

Zapaturisme

A on ens han acollit
A l'entrada d'Oventik Un dels mil murals L'escola
Mercat a San Crisóbal
Camarones a punta pala al mercat indígena de San Cristóbal
Portem tres nits a san Cristóbal. Aquí es respira un ambient revolucionari d'arreu del món, principalment d'Europa. Hi han mercats a on només es venen figures del subcomandant Marcos i la comandanta Ramona, películes i documentals zapatistes, i mil i una samarretes de l'EZLN diferents. Els bars de nit posen música "alternativa" i solen tenir cartells o murals relacionats amb la rebel.lió.
A part també hi ha un fantástic mercat d'indígenes ple d'olors i de colors a on venen desde gallines fins a DVD's o música mariachi. Només es sent parlar tzotzil, la llengua própia de la zona. En aquest mercat, igual que els pobles del voltant, com San Juan Chamula no s'hi poden tirar fotos, ja que pels indígenes és com si els hi robéssis l'ánima. A San Juan hi ha una església a on pots acabar a la presó si t'atraveixes a tirar una foto a dins. L'entrada val 20 pesos i és un espectacle de sants, milers d'espelmes, fum, el terra ple d'espígol, indígenes resant, plorant i bevent begudes alcohóliques molt fortes, curanderus...
Avui també hem entrat a Oventik (el caracol zapatista n5) enfilat a les muntanyes de Chiapas. Per entrar has de parlar amb els vigilants encaputxats de l'EZLN, et demanen passaports, qué véns a fer... És una espécie d'ajuntament (les Juntas de Buen Gobierno) per moltes comunitats rebels de la zona. A part també hi han les cooperatives d'artesanies, l'escola primária i secundária, zona esportiva, zona per acollir solidaris, una botigueta, un petit restaurant...

dilluns, 12 de gener del 2009

Pels núvols

Hierve el Agua
La ciutat més antiga d'América (Monte Albán)
Alliberant 300 tortugues
Pescant en mig de cocodrils
El Cañón del Sumidero
Després de tres nits a Oaxaca capital, en Memo, la Carme, en Tenes i jo vam decidir anar baixant poc a poc cap a Chiapas. Vam fer nit al balcó de l'Ajuntament de Mitla. L'endemá vam anar a Hierve el Agua a veure unes cascades petrificades amb unes piscines naturals amb la Sierra Madre Oaxaqueña de fons. Després raid fins a Tehuantepec, amb una calor tropical brutal. Allá, una dona ens va acollir a casa seva, en barri marginal de la ciutat, una experiéncia molt guapa. De Tehuantepec a Boca del Cielo també en raid. Boca del Cielo és una platja paradisíaca a on només s'hi arriba amb barca ja que hi ha una entrada de mar plena de cocodrils. Aquí ens vam trobar amb la Leila, la Carla, la Clara i la Maria. Vam pescar amb uns nanus d'allá, vam veure néixer 300 tortugues, i en vam alliberar 300 més. Després de fer-hi dues nits, amb en Memo i en Tenes vam decidir entrar a l'interior de Chiapas, fent nit a la vila esportiva de Tuxtla. Vam visitar l'impresionant Cañon del Sumidero. I ahir vam arribar a San Cristobal de las Casas, punt de partida del zapaturisme. Dormim en una posada regentada per doña Rosita, una vella molt canyera i parladora, amb unes habitacions de 12 persones molt poc convencionals. Ja ho veieu, el nivell del viatge está pels núvols.

dimarts, 6 de gener del 2009

Oaxaca

Hola gent Us escric des de Oaxaca. Una ciutat colonial amb carrers peatonals i ple de pintades de la APPO (Assemblea de Popular dels Pobles de Oaxaca). Hi ha molt ambient per tot arreu, tan de dia com de nit. És un dels estats amb més indígenes, així que pel carrer se senten més llengües a part de l'espanyol. També es força més turístic que la resta del país que havia vist, però tot és turisme motxileru. Estem allotjats a un hostal de juventut del centre ple de gent de tot al món. Aquí ens hi hem trobat en Memo, un estudiant de la UdG i que s'apunta al viatge amb nosaltres. Hem visitat Monte Albán (la ciutat més antiga d'Amèrica), el centre de Oaxaca, el Zócalo a on hi van haver les revoltes de mestres del 2006, i els mercats a on entre altres coses hem halat menjars tipícs de la zona com el formatge oaxaqueño, la xocolata, les tlayudas, el café i els Chapulines (una espècie de grills fregits amb chile). pd: Ara no puc penjar fotos