dilluns, 3 de novembre del 2008

Aventures mortals!

Una calor molt rara a Janitzio
La Carme fent els primers passos per esdevenir una folklòrica purhépecha
El Llac de Pátzcuaro des de Janitzio
El cementiri de Janitzio, amb gent dormint a les tombes
A dalt del volcà, la Carme, la Leila, en Tibó, jo, i dos mexicans que ens vam trobar al cim
Fum del Paricutín
El cràter escupint fum
Arribant al peu del Paricutín
Hola família
Aquest divendres na Carme, Clara i jo ens llevàvem a les 6 del matí per anar a buscar un bus direcció Uruapan (Michoacán), estat controlat pel narco, a celebrar el Dia dels Morts. Som uns valents!. Més de 4 hores de bus. Visitem el poble, dinem, anem al Parc Nacional de dins del municipi, i anem a plantar la tenda en un càmping. Més tard arriba en Tibo i la Leila, dos francesos collonuts. Al poble ja hi fa pudor de morts. A la plaça estan preparant altars per velar els difunts. Cada mort en té un, cobert de flors, creus, espelmes... i si al mort li agradava el tequila doncs tequila, si fumava, tabac, si li agradava la música, música al seu altar. Després a fer unes birres a l'únic bar obert del poble, un antro de gais.
L'endemà al matí, un bus ens va portar fins a Angahuán, un poble "purhépecha". Aquí tothom parla tarasco, una llengua indígena. És el poble més aprop del volcà Paricutín, el més jove del món, sorgit l'any 1944 del no res. Els habitants es pensaven que era la fi del món, un enorme gra de pus els hi va sortir com per art de màgia. La lava es va menjar tot l'antic poble de San Juan, excepte una part de l'església, que segurament es va salvar per intervenció divina. Doncs a Angauhán vam agafar cinc cavalls per anar fins al peu del Paricutín. 3 hores galopant per arribar-hi. A partir d'allà només es pot pujar a peu. Un camí duríssim ple de cendra i fum que escup el volcà. Cada passa que feies en baixaves mitja. La recompensa; unes vistes impressionants, el cràter fumejant i el terra cremant.
Després baixada a tota hòstia per la cendra del volcà, és igual que baixar per les dunes del Sàhara però de color negre. Tres hores més de cavall fins al poble. Aquestes, de nit, tot fosc pel mig del bosc, els cavalls entrebancant-se... No vaig tenir gaire sort amb els cavalls. El primer es barallava amb els altres, i el malparit els hi fotia coces amb les potes del darrera, mentre jo era a dalt. Vaig canviar de cavall, i el "cabrón" em va tirar dos cops a terra, el segon aixafant-me el peu.
Arribant al poble, 5 guiris en cavall, cantant més que una "almeja". Baixem del cavall. Caminàvem de manera que entre cama i cama hi havíen dos pams. Quin mal tot; l'esquena, el cul, els genolls, els braços, el peu aixafat pel cavall... A la baixada ens esperava un tio. Ens va amenaçar que si no li donàvem diners "nos iban a chingar en la carretera". No li vam donar res i vam anar ràpid en direcció a la carretera. Tot fosc, ni una llum, un fred del mil, un mal a tot arreu i a sobre ens a seguien. Ens vam desviar cap a un carrer amb llum i gent, mentre avançàvem, la gent tancava les portes de casa. Finalment ens vam refugiar en un colmado. Ens diuen que ja no hi ha cap bus, i que no tenen ni ens volen aconseguir cap telèfon de taxis. Tampoc hi ha cobertura. Finalment apareix un vell, i ens diu que ens esperem allà, que ens avisa un taxi. Arriba un taxi, i ens porta als cinc, més un altre home cap a Uruapan. Una carretera pel mig del bosc espès. Puja un altre home perquè el taxista "purepecha" no torni sol. Resulta que és una carretera plena d'assalts. Tranquilitat immensa!
Un cop a Uruapan anem a buscar les maletes i abrics, i ens vam dirigir cap a Pátzcuaro. Allà hi ha una gran celebració del dia dels morts. Hi arribem a la 1 de la nit i hi sopem. Només havíem menjat un plàtan en tot el dia. Des d'allà vam agafar una barca cap a la illa de Janitzio, a la Laguna de Pátzcuaro. Molta gent pels carrers, altars per tot arreu, gent dormint a les esglésies, i els indígenes dormint a sobre de les tombes dels seus morts al cementiri. Allà també ens vam trobar a la Maria, en Tao, i uns mexicans que anaven amb ells. A dalt de l'illa, una festassa i molta gent dormint en tendes de campanya. Nosaltres vam fer el mateix, beure una mica, plantar la tenda i dormir.
L'endemà ens llevàvem amb capacitats diferents a la resta dels mortals. Després de voltar per la illa. Tornem cap a Pàtzcuaro. De nit molt fred i humitat, i de dia una calor de por. A la central camionera ens diuen que no queden llocs per tornar a Guadalajara. Hem d'anar fins a Uruapan, i d'aquí a Guadalajara. Arribem destrossats a les 2 de la nit del diumenge a casa. I avui, a les 7 del matí dempeus cap a fer sis hores seguides de classes apassionants.
Un bon cap de setmana d'aventura!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ei Martí. Veig que ja esteu ben cortits com a Mexicans, ja no us fa por res.
Ara, això del volcà que va apareixer de cop al 1942 no s'ho creu ningú, no ens intentis enganyar que ens coneixem i aquesta no ens la coles. Segur que alguna bola de les teves ens has fotut per aquest blog, i després tothom flipa amb les teves aventures per mèxic. Si nan bé tot és mentida i estàs allà a la casa de pagès tiran-te un any de perro (com a tú t'agradava) i ens estas fent creure a tots que ets a mèxic. Ets un puta.
Et veig molt feliç per quí. Moltes ganes de tornar no deus tenir. A veure si t'haurem de venir a buscar algun dia per fer una partida de Risk, que des que vas marxar encara no n'hem fet cap.

Una forta abraçada a tu i en Tenes (Alies Paez Mexicà).

Nil