La família Sepulveda

Una part de la família; en Tenes, en Clemente, la mare, el germà pintor, el bessó d'en Clemente i jo En Clemente fent de barman al negoci familiar L'església del poble, tota feta de totxos

Cada quinze dies en Clemente se'n va a veure la seva mare i família al poble, Tototlón (lloc d'ocells en llengua Nahuatl), a una hora de Guadalajara. Aquest diumenge en Tenes i jo estavem convidats a dinar. Havent dormit poc per el merder de la peregrinació, ens en vam anar amb e l cotxe d'en Clemente. Vam passar a recollir el seu germà pintor, que també viu a GDL. Després d'una hora de cotxe, i platica sobre política, drogues, corrupció i narcos vam arribar al poble. La família viu al Zócalo (plaça major) i tenen un bar als baixos. Ens va presentar germans i germanes (són 11) i la mare de 88 anys. Ens van fer una ruta pel poble, i potser vam entrar a mil cases diferents, d'amics de la família. Unes cases impressionants. Després dinem a casa amb els germans i mare. Ens van preparar un menjar exquisit; nopales, flautas, tortas, frijoles, pollastre al forn, pasta, arròs... Després de fer unes cerveses al bar, agafem el cotxe i ens porten al ranxo (casa de pagès) de la família. Era a un quart d'hora del poble, passant per un llac ple d'ànecs, peixos i ocells molt rar(u)s. Allà ens esperaven uns 30 familiars. Dinaven en un estable ple de sacs de pinso pel bestiar i un tractor. També hi havien xais, porcs, garrins, truges, pavo reals, gallines... i una ràdio en què no hi parava de sonar música Banda. Ens van obligar a menjar per segon cop en menys d'una hora. Birria, arròs i frijoles, per beure, Tequila amb toronjo. La veritat és que estava com a casa, ja que era un dinar com els que fem a pagès amb la família Coromina, però aquest cop erem nosaltres els convidats. Que què feu per aquí, què estudieu, d'on sou...Un nebot feia lluita lliure, l'altre tenia una sala de festes al poble, un vell que havia fet boxa... Després sessió d'acudits i fora. A en Clemente li fa por conduir de nit. Hi ha una tradició al poble molt bona. Cada diumenge fan la Serenata. S'agrupen unes 1500 noies del poble i uns 1000 nois (o sigui tots, hi ha menys nois perquè marxen a EUA) a la plaça major. Uns comencen a voltar la plaça en una direcció i els altres en l'altra. Quan es troben els nois escullen una noia per platicar i l'acompanyen fins a casa. Després d'uns quants diumenges així, es poden arribar a casar. Es tracta d'un ritual d'aparellament molt curiós, digne de ser estudiat per antropòlegues d'Alacant. pd; les úniques persones autoritzades a corregir-me les faltes d'ortografia són els doctors en Filologia catalana Eusebi Coromina i Pou, i Jordi Colomina i Castanyer