De Can Pou a l'altra banda del món

Guanatos de nou

2009-03-04T18:38:00.003-06:00

El viatge ja s'acaba, tot i que encara em queden uns dies de vida. Estic de nou a Guadalajara, a on continua tot igual, perfecte. Un pel trastocat despres de dos mesos de veure coses impresionants, personatges, paisatges, ciutats, pobles, pobresa, riquesa, naturalesa, ecosistemes variats, llengues rares, paisos extranys, sistemes diferents... Retrobades i despedides amb la gent de la classe, amics, coneguts i saludats, no son pocs. Coneixent la nova fornada de gent que arriba d'intercanvi, les noves cases d'estudiants d'aquest any com la de la Carla, o les que resisteixen com la de la Maria i la de la Leila. Estic allotjat a Can Clemente, a on també hi ha l'Angelica, i un nebot chicano del millor propietari de Guadalajara.

En Clemente esta esplendit, explicant noves i bonissimes histories. La casa segueix igual, despintada, caient a trossos, amb l'escape d'aigua actiu, amb el tros de paret de carrer arreglat... l'unica novetat es que esta plena de forats per dins. Resulta que un amic d'en Clemente va portar un detector de metalls que funcionava malament i detectava or per tot arreu. Doncs res, ple de forats pel terra, les parets, el lavabo ja es connecta amb la cuina... pero d'or, res de res.

La veritat es que tinc ganes de veure la familia, els amics, Vic, Barna... pero no em faria res quedar'me tot l'any per aqui. No se si podre aguantar gaire temps amb la rutina de per alla, pero que hi farem. S'haura de seguir viatjant, que aixo enganxa mes que una droga. Algu s'hi apunta?

Que linda es Cuba!

2009-02-23T12:12:00.003-06:00

L'Habana Vieja

La Juana sopant (a Cuba es menja, i molt!)

El bloqueig segueix amb presidents blancs i negres

El Malecón

Plaça Revolución

Platges de Trinidad

De patxanga a dins les coves

Viñales

Parc Nacional de Viñales

Un aparador d'una botiga qualsevol

Cuba es una passada, la veritat es que es indescriptible l'alegria i felicitat d'aquesta gent. L'Habana es una ciutat magica, sembla que s'hagi parat el temps. Qualsevol foto en blanc i negre podria ser actual. Pero aqui, tothom menja bo i abundant, tothom viu en cases dignes, tothom te feina i tothom sap ballar salsa i regeton.

Aqui la vida es fa al carrer, pero es molt dificil de descriure l'ambient que hi ha pels carrers. Es impresionant i punt!. Hem passat dues nits a l'Habana Vieja, allotjats a casa d'una familia, tres a Vinyales a casa d'una altra familia collonuda )sortir de festa amb cubans no te preu), i ara som a Trinidad amb una altra familia.

L'unic que es dificil de trobar es internet, i aixo no se si es bo o es dolent!

Viva Cuba libre!!

Mes i mes i mes...

2009-02-11T18:45:00.011-06:00

Fotos que surten soles

Anant a buscar cocos

Platges de Tulum

Carib, selva, llacs i palapes

La Reserva de la Biosfera Sian Ka'an

Montejos a la platja

Fent el boig al Cenote Escondido amb uns gringos

El gran Cenote

Buenu gent

Sabem que ens estem passant pero esperem que quan tornem no ens mateu d'enveja. Esperem que sigui sana. Aixo es una passada! Estem instalats a casa d'uns amics, en Luca i la Roseta que ens acullen de meravella. Uns grans cuiners i un encant de gent. La veritat es que no podem estar millor; bon menjar, beure, llit, una casa guapissima, dutxes d'aigua calenta, relax, calor, platges, cenotes, selva...

Tulum esta situat al sud de la Riviera Maia, a on tot l'any es estiu, no hi ha estres, ni horaris, ni rellotges, ni dies de la setmana. Hem anat a la Reserva de la Biosfera Sian Ka'n (un espectacle de la naturalesa) amb platges caribenyes desertes, ocells, iguanes, lagartos (cocodrils), selva, llacunes... Tambe ens hem banyat a les aigues turqueses i de sorra blanca de Tulum, amb les ruines maies de talo de fons. Avui amb les bicis ens hem banyat a tres cenotes (rius subterranis de kilometres i kilometres i que de tan en tan es deixen veure en forma de coves i llacunes). Son unics al mon, i son una bestiesa de guapos.

Carib

2009-02-07T18:19:00.004-06:00

Platja de Mahahual

Hola gent

Despres de l-espectacle de Belice, ens hem dirigit a la Costa Maia, passant per la Laguna de Bacalar. La Costa Maia es la continuacio de la Riviera Maia pero sense ser explotat turisticament. Hem estat molt desconnectats del mon, sense internet, ni cobertura, ni gent... Platges de sorra blanca, aigues turqueses, cocoters... Hem fet tres nits a Mahahual, un poble de 80 families a on de tant en tant hi arriba un creuer de luxe. /Hoy es dia de barco/ diuen els del poble. Poden baixar fins a 3000 persones, i el poble es transforma. Arriba un pilot de gent dels voltants a vendre artesania, s-obren bars i restaurants de sota les pedres, lloguen kayaks, rutes en bici, safaris... i a les tres el creuer marxa i el poble torna a la tranquilitat habitual. Tambe hem fet una nit a Rio Indio, quatre cases al mig de la zona que va quedar devastada per l-huraca Dean, i una nit a Xcalak poblet de pescadors a prop de la frontera Belicenya. Segurament dema pugem cap a casa de la Roseta, una amiga que viu a Tulum.

Surrealisme

2009-01-31T18:27:00.003-06:00

Hem estat allotjats tres dies a casa d-una familia molt pobre de El Remate a la rivera del Llac Peten Itza. Una familia amb set germans\es que nomes menjaven arros i frijoles cada dia i cada apat. Una casa (quatre llistons de fusta, i fulles de palmera) enfilada a les muntanyes selvatiques del Peten. Un mono cridant, serps, tarantules a un metre d-on dormiem... Una familia impresionantment alegre, divertida i agradable. Tambe hi havien dos gabatxos sonats, dos ianquis que venien amb bici, i dos argentins molt bons.

Ara ja som a Belice, un oasi de parla anglesa al mig de l-inmensa america llatina. Totalment surrealista. Nomes entrar per la frontera ja es veu que aixo no va en serio. No et demanen si portes drogues o armes, et demanen si portes bananes o pastanagues. Despres de riure un bona estona, li vam dir que no ens dedicavem al trafic de platans i vam entrar. La poblacio es una barreja espectacular; negres anglosaxons, negres garifunes, blancs, maies que parlen llengues indigenes, maies que parlen angles i maies que parlen espanyol, menonites (una secta alemanya tipus Amish), molts xinesos, hindus, exiliats politics de tota l-america llatina, molts fugitius de la justicia europea i nordamericana, i evidentment molts mestissos. Una autentica torre de Babel. Tot aixo, enmig de la selva, amb restes maies, les aigues cristalines del Carib, molta calor i a ritme de Reggae.

Aquest cacau comporta situacions molt surrealistes, com un restaurant xino amb musica reggae ple de negres torrats, dones amb vestits indigenes parlant un angles perfecte, rastafarais atenent hostals, venedors ambulants de paper de fumar, bitllets (dolars belicenys) amb la reina d-Anglaterra... Despres de veure unes ruines maies completament sols, fem una altra nit a San Ignacio i dema marxem cap a Belice City, per dormir en algun poblet de la costa Belicenya. Quin espectacle de país!

Ja penjare fotos

Tikal

2009-01-27T18:37:00.009-06:00

Un mono saltant i cridant

Una serp enorme

Una de les pràmides

Unes noies que ens hem trobat allà

'Vista des d'una piràmide

Una nena fantàstica de Livingston

Després d'una estada "estupenda" a Livingston, vam anar a Puerto Barrios, d'aquí a Río Dulce i dormint drets a l'autobus fins a El Remate per acabar a les 6 del matí a les portes de Tikal. Aquí ens hem trobat amb les amigues catalano-hondurenyes. Tikal no és broma, situat al mig de la selva, dins de la reserva de la Biosfera Maia. Quasi cinquanta temples i piramides maies envoltades de jungla, ple de monos cridant com bojos, tikals (un animal molt rar), serps de tres metres, tucans... Finalment ens hem despedit amb la Carme i la Maria, la Carla, la Leila i la Clara segueixen al peu del canó continuant el viatge.

Una altra Guatemala

2009-01-25T14:10:00.008-06:00

Busos

Banys a la selva de Livingston

Livingston (Banana Republik)

Platjeta

Des de la lava del Pacaya

Després de tant volcá i fred, ja teníem ganes de calor tropical. D'Antigua vam pujar el volcá Pacaya d'on baixen rius de lava. El camí forsa perillós, guies armats... D'aquí cap a Ciudad de Guatemala, una capital lletja, perillosa i bruta. Després hores de bus i cap a Puerto Barrios. Ciutat caribenya que fa frontera amb Honduras i Belice (la República més bananera del món). Després de fer-hi nit, ens dirigim a Livingston, un poble totalment aillat del món, a on només d'hi arriba amb una hora de vaixell que passa un cop al dia. Livingston es fantástic. La població és majoritariament Garífuna, avantpassats d'esclaus jamaicans que van anar a petar per aquí. A Livingston també hi conviuen indígenes, guatemaltenys, hondurenys... aquí la vida va a un altra ritme. Platjeta, selva, reggae, rastes, cocos, plátans... Et poden multar per caminar massa rápid! Aquesta és la tercera nit i acabem de despedir-nos amb en Javi, i ja enfilem cap a Tikal per travessar la jungla.

Més viatge

2009-01-21T10:56:00.008-06:00

Antigua

San Pedro La Laguna

Dos dels quatre volcans d'Atitlán

Més Palenque

Bany entre cocodrils

Després de deixar en Memo i Chiapas ens vam dirigir a la frontera guatemalteca. Al bus hi vam conèixer en Javi, un "trotamundos" de Burgos, amb el que fa tres dies que voltem. Al llac d'Atitlán hi vam fer dues nits. Les vistes ho valen. També vam travessar el llac fins a San Pedro la Laguna, un poble a on només hi han indígenes i hippis gringos des dels anys 60. Una barreja molt rara.

D'Atitlán hem anat a parar a Antigua (l'antiga capital de Guatemala), ciutat colonial i rodejada per volcans. I avui pugem al volcà Pacaya amb lava que baixa. Els busos a Guate són una passada, de colors, amb llumetes, gent per sobre, agafats pels voltants, gallines i bestiar a dins... En diuen gallineros.

Tot i ser més pobre, Guatemala és més car que Mèxic, si poden te la foten, i més amb els Quetzales (una moneda de República bananera). Els hostals també són fantàstics. D'una habitació en fan quatre partides amb quatre llistons de fusta, plens d'aranyes i fauna diversa. Hi ha molt bon rotllo entre "trotamundos", et pots trobar penya de qualsevol país i gent que porta dos anys viatjant, gent que fa 1 any i només porta dos dies, gent que fa la volta al món, gent que nfa tota Centreamèrica...

Canvi de país

2009-01-19T10:12:00.006-06:00

El llac d'Atitlán a Guatemala

Les cascades de Misol-Ha

Zona de bany a les cascades d'Agua Azul

Palenque

Hola gent

Ara ja som a Guatemala, ahir vam travessar la frontera sense cap problema. De Chiapas encara faltaven unes zones espectaculars. Vam anar a Palenque, unes ruïnes maies enmig de la selva. Vam dormir dues nits a un càmping situat al mig de la selva, a on sentíem els monos com cridaven. El camí de Palenque a San Cristóbal és una cosa maca de fer. Selva i selva, i poblats indígenes, i centenars de comunitats i municipis zapatitses, i impostos revolucionaris per la carretera, i animals... Però sobretot, les cascades de Misol-Ha i Agua Azul, un gran espectacle de la naturalesa. Tot i això, els paisatges de Guatemala de moment són increïbles, de la frontera al llac d'Atitlán també es passa per una carretera guapíssima, i arribes al llac i ja pots plegar. Tres megavolcans de prop de 4000 metres a tocar d'un llac enorme i rodajat de verd.

Zapaturisme

2009-01-14T20:11:00.007-06:00

A on ens han acollit

A l'entrada d'Oventik Un dels mil murals L'escola

Mercat a San Crisóbal

Camarones a punta pala al mercat indígena de San Cristóbal

Portem tres nits a san Cristóbal. Aquí es respira un ambient revolucionari d'arreu del món, principalment d'Europa. Hi han mercats a on només es venen figures del subcomandant Marcos i la comandanta Ramona, películes i documentals zapatistes, i mil i una samarretes de l'EZLN diferents. Els bars de nit posen música "alternativa" i solen tenir cartells o murals relacionats amb la rebel.lió.

A part també hi ha un fantástic mercat d'indígenes ple d'olors i de colors a on venen desde gallines fins a DVD's o música mariachi. Només es sent parlar tzotzil, la llengua própia de la zona. En aquest mercat, igual que els pobles del voltant, com San Juan Chamula no s'hi poden tirar fotos, ja que pels indígenes és com si els hi robéssis l'ánima. A San Juan hi ha una església a on pots acabar a la presó si t'atraveixes a tirar una foto a dins. L'entrada val 20 pesos i és un espectacle de sants, milers d'espelmes, fum, el terra ple d'espígol, indígenes resant, plorant i bevent begudes alcohóliques molt fortes, curanderus...

Avui també hem entrat a Oventik (el caracol zapatista n5) enfilat a les muntanyes de Chiapas. Per entrar has de parlar amb els vigilants encaputxats de l'EZLN, et demanen passaports, qué véns a fer... És una espécie d'ajuntament (les Juntas de Buen Gobierno) per moltes comunitats rebels de la zona. A part també hi han les cooperatives d'artesanies, l'escola primária i secundária, zona esportiva, zona per acollir solidaris, una botigueta, un petit restaurant...

Pels núvols

2009-01-12T12:06:00.006-06:00

Hierve el Agua

La ciutat més antiga d'América (Monte Albán)

Alliberant 300 tortugues

Pescant en mig de cocodrils

El Cañón del Sumidero

Després de tres nits a Oaxaca capital, en Memo, la Carme, en Tenes i jo vam decidir anar baixant poc a poc cap a Chiapas. Vam fer nit al balcó de l'Ajuntament de Mitla. L'endemá vam anar a Hierve el Agua a veure unes cascades petrificades amb unes piscines naturals amb la Sierra Madre Oaxaqueña de fons. Després raid fins a Tehuantepec, amb una calor tropical brutal. Allá, una dona ens va acollir a casa seva, en barri marginal de la ciutat, una experiéncia molt guapa. De Tehuantepec a Boca del Cielo també en raid. Boca del Cielo és una platja paradisíaca a on només s'hi arriba amb barca ja que hi ha una entrada de mar plena de cocodrils. Aquí ens vam trobar amb la Leila, la Carla, la Clara i la Maria. Vam pescar amb uns nanus d'allá, vam veure néixer 300 tortugues, i en vam alliberar 300 més. Després de fer-hi dues nits, amb en Memo i en Tenes vam decidir entrar a l'interior de Chiapas, fent nit a la vila esportiva de Tuxtla. Vam visitar l'impresionant Cañon del Sumidero. I ahir vam arribar a San Cristobal de las Casas, punt de partida del zapaturisme. Dormim en una posada regentada per doña Rosita, una vella molt canyera i parladora, amb unes habitacions de 12 persones molt poc convencionals. Ja ho veieu, el nivell del viatge está pels núvols.

Oaxaca

2009-01-06T13:19:00.003-06:00

Hola gent Us escric des de Oaxaca. Una ciutat colonial amb carrers peatonals i ple de pintades de la APPO (Assemblea de Popular dels Pobles de Oaxaca). Hi ha molt ambient per tot arreu, tan de dia com de nit. És un dels estats amb més indígenes, així que pel carrer se senten més llengües a part de l'espanyol. També es força més turístic que la resta del país que havia vist, però tot és turisme motxileru. Estem allotjats a un hostal de juventut del centre ple de gent de tot al món. Aquí ens hi hem trobat en Memo, un estudiant de la UdG i que s'apunta al viatge amb nosaltres. Hem visitat Monte Albán (la ciutat més antiga d'Amèrica), el centre de Oaxaca, el Zócalo a on hi van haver les revoltes de mestres del 2006, i els mercats a on entre altres coses hem halat menjars tipícs de la zona com el formatge oaxaqueño, la xocolata, les tlayudas, el café i els Chapulines (una espècie de grills fregits amb chile). pd: Ara no puc penjar fotos

Narcos i corrupció

2008-12-31T00:24:00.008-06:00

El llenguatge narco

Una portada qualsevol (no és de les més dures ni molt menys)

Més portades

Incautació de calderilla a narcos

La República mexicana està pràcticament controlada pel Narco, i a tots els nivells de l'estat hi ha corrupció. L'actual govern ha declarat la guerra contra un parell de càrtels perquè no han arribat a cap acord amb ells. Això vol dir polis, polítics, periodistes, militars, jutges i narcos assassinats cada dia. Només a Ciudad Juarez aquest any, ja hi han hagut més de 1500 morts relacionats amb el narcotràfic. Fins i tot van fer caure l'avió a on viatjava el vicepresident de Mèxic al mig del DF. La polícia cada dia deté desenes de narcos però no hi ha cap jutge que tingui collons per condemnar-ne cap. Al cap de 5 minuts de la sentència, ell i la seva família són assassinats. Cada dia també detenen alts càrrecs de la polícia, de l'exèrcit, del poder judicial, del govern federal, dels governs estatals, alcaldes... relacionats amb càrtels. A part de la guerra amb el govern, els càrtels també estan enfrontats entre ells pel control de les zones. Cada dia a les portades de tots els diaris hi surten caps tallats, gent morta lligada a "maleterus" dels cotxes, penya cremada i enterrada viva, gent amb mil bales al cos., torturats fins a la mort... Tenen tant poder que ho controlen, i tot vol dir tot. Tenen estats seus com Michoacán, Sinaloa, Durango, Chiuhahua... Hi construeixen escoles, hospitals, biblioteques... per tenir el suport de la població, un dels capos d'un càrtel (el Chapo Guzmán) s'ha ofert per pagar el deute extern de Mèxic a canvi de deixar-lo treballar en pau, paguen sous de futbolistes europeus a polítics, jutges i polis per corrumpir-los, de fet un càrtel (los Zetas) són paramilitars (exmilitars desertors) que estan més ben entrenats i armats que el pròpi exèrcit, i evidentment cobren molt més. Els que estan a la presó viuen com reis, alguns amb piscina i tot, i entren i surten quan volen (quan paguen). La corrupció a les institucions "democràtiques" i a la policia és espectacular. Es calcula que un 99,8% dels delictes a Mèxic queden impunes. I això que cada dia detenen a centenars de persones. La Mordida és el què has de pagar a un poli , polític o jutge per evitar que et posi una multa de trànsit, una estafa immobiliaria o una pena per assassinat. Per exemple, al DF (medalla d'or mundial en segrestos exprés) vas en cotxe, et para un poli i s'inventa que anaves massa ràpid, li pagues 100 pesos, et dóna un codi i salvat. Si et para un altra poli inventant-se una altra infracció li ensenyes el codi i et deixa marxar. La corrupció està organitzada! Mèxic és la llei de la selva i això també comporta situacions molt curioses; l'altra dia van segrestar el cap antisegrestos de la policia, han detingut a Miss Sinaloa per formar part del càrtel de Juarez, el partit ecologista demana la pena de mort per segrestadors i assassins, es venen discos de narcocorridos (grups de música pagats pels narcos perquè expliquin històries seves) a totes les botigues de música, el líder polític anticorrupció és detingut per corrupció, el número 1 de l'exèrcit és a la presó per col·laborar amb els que maten militars, tots els narcos tenen devoció pel Sant Malverde, el governador de Jalisco regala 21 Hummers als líders sindicals de l'estat... Per cert, avui hem passat per Tequila a comprar regals en estat líquid

De peli!

2008-12-26T15:18:00.008-06:00

La ONU

El fum de les clavegueres a on viuen les Tortugues Ninjes

Hi ha un bon tros de Xina al mig de Nova York

Pistes de bàsquet a Harlem Bomberak Novayorkak, al Foratzeroak!

L'estatua de la llibertat des del Districte Financer

Vista nocturna des del cim de l'Empire State

Autobusos de qualsevol peli rollo Arma Letal 13

El Central Park amb una calor molt rara

Hola gent

Aixo de Nova York es una altra historia, i molt guapa! A diferencia de Guadalajara no es va amb el cap a terra per les males condicions dels carrers, es va amb el cap mirant al cel. Les parades de tacos al carrer no son de tacos, son de hot dogs. No hi ha botxos (escarabats) sino limosines. No estic amb els amics sino amb la familia, tampoc al tercer mon sino el primerissim mon, el tabac no val 90 centims d'euro sino 9 dolars, el metro no nomes te dues linies sino 50 mil de diferents, a diferencia de Mexic el turisme ho inunda tot, de la calor mexicana a 10 graus sota zero, parcs enormes... Tot i aixo tambe hi ha semblances: els cambrers tambe son mexicans, hi ha mil i una cultures diferents convivint al mateix lloc, no hi ha accents als teclats...

De moment ja hem estat al Chinatown, al Little Italy, al barri jueu, al barri negre de Harlem, Manhattan, Brooklyn, al Central Park, a algun Museu, al forat dissenyat per Bin Laden, Wall Street... Aixo es de pelicula: gratacels, taxis grocs, limosines, propaganda en pantalles gegants pels carrers, pistes de basquet a Harlem, Hot Dogs, edificis amb escales a les fassanes (tampoc hi ha c trencada), fum que surt de les clavagueres... fins i tot es va incendiar la sisena planta del nostre hotel (de 26 plantes), ens van desallotjar i el New York Fire Department va entrar en accio apagant les flames. Es van endur una ovacio.

Quan torni a Mexic ja penjare alguna foto mes.

Que acabeu de passar unes bones festes!

Mexicanismes

2008-12-17T15:18:00.011-06:00

Un sitio muy chingón

Un wei acabando de escalar

Escalando boulder en el diente

Nirl y Leila en la pachanga jaranera

Sufriendo con el Barça

Que onda weis? Quíubole? Espero que esén bién.

Por acá bién concha, esteeeee, hisimos un putero de cosas, y es que no mames wei, México es bién chingón. Durante la sema estuvimos chambeando en el CUCSH, y el fin de pachanga. El sábado a las 3 juntamos una porra bién cabrona pa visionar el clásico en el bar de la pura esquina, todos con la playera del Barça. Parecia el tianguis de Calaf. El bar esta padre pero no es muy bara wei. Esteeeee, la neta es que sufrimos un poquitito wei, pero el Madrid acabó pelando gallo y ahoritita ya estamos a dose puntos. Aguas con el Barça wei! Pisteamos un poco y comimos lonches de pierna de res con panela y huitlacoches, todos hechos con birote o bolillo pero sin jitomate, nada picoso. El pinche mesero pelón y chaparrito del Madrid andaba bién enojado, casi acabamos a chingadasos.

Esteee, ya por la noche wei, y con una buena chamarra, le caímos a la Posada jaranera de Belén, en el mero centro de Guanatos, cerca del zócalo. Esteeee, ya lo habíamos checado antes wei pero no hasia falta feria para entrar y a diferencia del Apolo, el antro gachupín, se podía entrar con tenis. Había un chingo de gente, morras y chavos, todos con muy buena onda, en parte porque no había nacos ni cholos, pero tampoco estuvo nada fresa. Chelas a trese baros, pulque de poca madre, botanas con totopos y un tokín de Son Jarocho, con charrasca incluida. El líder de la banda andaba un poco pacheco, y montaron una buena pachanga. Vaya pendejadas que hasía el wei ese!

A Madam Taifoi, que le late machín la jarana, le pisaron (sin albures) los anteojos aérios quedando bién chuecos. Que chafa!! Suerte que la cosa no llegó a madrasos ni a putisas. En un rinconsito de la pachanga wei, habia un bato güero, encuerado y con el pelo chino hasiendose una chaqueta, apunto de venirse, híjole!! Seguramente pensando en una panocha, saabe!?. Hijo de su chingada madre, le valía verga todo wei. A un joto le sacó de onda porque le caía gordo el ruco y lo mandó a la fregada. Y es que no manches wei, que pachanga tan loca! Puro demadre. Esteee, después de platicar un buen rato con los cuates nos dió flojera, agarramos (no cogimos) la bika y nos fuimos en bola al sobre a haser la memé con nuestras cobijas.

Esteeee, cuando amanesimos wei, la cruda era bién cabrona, suerte que ya no hay chorra, porque si no estaria bién gacho. Aunque la hueva era grande, nos fuimos con el carro de Nirl, que nos dió un aventón en raid hasta al Diente, y como eramos muchos, dos tenían que ir a la cajuela. Guácala! Que lugar más chido wei, incluso tiene una alberca! Haste cuenta que es una sona de escalada, pero a la mayoría les vale madre. Esteee, hay boulder y deportiva, pero no hay que jalarle mucho wei. Estuvimos cantinfleando y cotorreando bién sabroso. Se nos antojaban chivas pero se nos acabaron, así que comimos y ya wei. Nos regresamos con los compas en camión después de esperar una hora en la banqueta wei, y de volada agarramos el tren ligero.

Esta sema llegaron los viejos de Memo y conocieron a Don Clemente. Tiene gripa gacha, namás dos tres, pero piensa que le va a venir la flaca y que acabará en el panteón. Esteee, como no tiene chamacos, no hay quién le cuide. Tampoco quiere fonear al médico, púes ni modo, le da miedo, parece un chamaco de la prepa wei. Así que nosotros y uno de sus carnales, que a la ves es cuate, le tenemos que haser el paro. -Quiere un jugo de toronjo con una popota? Sale!, quiere una aspirina?- responde - Órale!, a poco tienes?- Neta está de la verga.

Ya mero me voy a gabatxo para conoser el país más culero y lleno de pendejos. Voy con mis jefes y mi carnal, neta les extraño un chingo. Luego empesamos la ruta por el sur.

Órale, el vigatà que el traduexi tot correctament s'emporta una ampolla de Tequila, a huevo!!

(la Mercè, en Guasch i en Mencos queden exclosos del sorteig, sale?).

Ándale! Se me cuidán, y al ratito les veo. Zas! Me saludan a los viejos de la Torratxa.

Mèxic no para de sorprendre

2008-12-12T02:05:00.007-06:00

Apuntant al rellotge que únicament té funció decorativa

La pistola d'en Clemente

Estudiant al menjador

Una capulina a la meva habitació, clica la imatge per veure-la pitjor

Aquesta setmana hem descobert una tradició nadalenca molt bona que no es realitza en terres catòliques catalanes, les"Posadas". A partir d'aquest dissabte i fins al dia 24 de desembre no paren. Es tracta d'unes trobades exclusivament amb els amics. Consisteixen en anar un grup de col·legues a casa d'uns amics i des del carrer es canta una cançó que es converteix en diáleg amb els de dins la casa, per tal de que et donin allotjament. Un cop has aconseguit convèncer als de dins perquè t'obrin la porta (està amanyat, sempre entres) comença una festa amb música en directe, menjar i una olla plena de Ponche amb tequila. Aquets dissabte, després del clàssic, ens han convidat a una d'aquestes "Posadas".

Les cuques de casa continuen campant per tot arreu sense cap mena d'oposició, a excepció del meu mapa de Guadalajara que de tant matar cuques, aranyes i bitxus rars està agafant un color negre que ja impedeix ditingir un monument d'un mosquit mort. He arribat al límit de trobar aranyes "Capulines" (una picada et pot matar) a la meva habitació. O sigui que abans de posar-se al llit, la roba i les sabates cal fer-hi una ullada.

"L'escape" d'aigua del jardí està augmentant els nivells d'escupimenta d'aigua fins a tal punt que un dels "xorros" d'aigua ja arriba a una columna pròxima. La columna s'està estovant i ja comença a caure a trossos.

En Clemente segueix igual de trempat i sorprenent. Avui ens ha explicat una altra tradició nadalenca acollonant. Es veu que durant les campanades de cap d'any és tradició tirar trets a l'aire. En teoria està prohibit tenir armes a casa, i encara més fer-les servir, però com que s'arriben a disparar tantes bales la primera hora de l'any, la policia no dóna l'abast i ho permet. A part, cauen tantes bales que la gent s'ha d'amagar a casa durant la "balasera".

De cop, en Clemente se'n va a l'habitació, i amb tota la normalitat del món ens treu una pistola i diu "Nosotros también vamos a disparar". Ens ensenya la pistola alemanya del 22 que resulta que està permès tenir-la a casa. L'agafem i ens diu "aguas!" (oju), la pistola la té carregada, segons ell per seguretat. O sigui que per cap d'any a disparar!

Mèxic, país de bojos.

Felicitacions, despedides, FIL, futbol...

2008-12-06T02:04:00.013-06:00

Quina mare i quin fill tan guapos!

La família feliç

Aquests quatre energúmens m'han despertat vestits així L'equip de futbol, amb una barreja de gringos, mexicans, xicanos, japonesos i catalans

Ballant la Macarena a casa

Inici del dinar-berenar-sopar-patxanga La Catedral de Guadalajara des del Teatro Degollado

Primer de tot, donar l'enhorabona per la Montse i en Jordi perquè aquest cap de setmana ha nascut en Jordi Bover Cases. Una abraçada ben forta pels dos i feu un petó al petit de part del tiet de Mèxic. Demà brindaré amb xampany a la vostra salut. MOLTES FELICITATS!

Ja fa tres setmanes que no sortim de Guadalajara. Aquesta setmana ha sigut de despedides, ha marxat el pare i el germà de la Carla, i la Júlia, una alemanya molt trempada. De fet no marxa de Mèxic, se'n va a viatjar pel sud del país amb en Rotxi, un altre alemany que ha vingut de turisme, i ja no tornen a Guadalajara. Tard o d'hora ens tornarem a veure per aquest móns de Déu, ja sigui a Alemanya, a Holanda (on viu) o a Catalunya. També ha marxat en Morgan i en Kevin, dos gringos que jugaven amb mi a futbol.

Aquesta setmana també hem anat dia sí dia també a la Feria Internacional del Libro. Un enorme pavelló amb milions de parades de llibres, estands de tots els països del món, xerrades molt interessants, concerts... Ja ho veieu, estem una mica culturetes. A la FIL també ha vingut una tieta de la Carla a presentar el seu llibre; el Clan de la Lloba. També havia escrit el famós "El Talp Eudald". Talp ja ho veus, a Mèxic he conegut a la que et va posar el nom.

Vam fer un gran dinar-berenar-sopar a casa, amb una mica de patxanga inclosa amb mexicans, alemanys, francesos, catalans, la tieta i en Clemente. La festa es va traslladar a casa la Maria, a on també ens vam ajuntar amb més mexicans, francesos i gringos. N'hi ha que van acabar la nit força malament.

Avui torneig de futbol en uns camps a on hi entrenen les Chivas. Hem quedat tercers (de quatre) i és que mig equip és gringo, i si no hi ha un bat de béisbol no saben com xutar la pilota. Ens ho hem passat pirata!

Setmana tapatía

2008-11-30T23:07:00.012-06:00

El pardal ofegat a la galleda d'en Clemente

Un alemany de nom impronunciable, la Leila, en Bernat i en Joan Carles després de fer el descens i ascens a la Barranca de Huentitán

Això són molts anys de cuina d'en Clemente i el cuartel general de les cuques de casa

La rentadora de casa enlloc de rentar, embruta la roba, aquest n'és un exemple

Prenent la fresca

Un cartell que no es compleix

Paradetes estranyes al carrer Botigues estranyes Un concert de "desmadre" al Tianguis Cultural, cada dissabte se'n fan

Un cartell que es compleix

Ja es va acabant el semestre, i aquesta setmana estem una mica enfeinats acabant treballs. Ens hem quedat a Guadalajara, i entre altres coses hem anat a una festa d'antropòlegs, a una de punks bojos, a visitar el barri de Las Nueve Esquinas, a veure el barça, ens han regalat escultures, collarets, braçalets, plumes d'àliga, resina de pi (molt surrealista tot plegat), hem mirat pelis mexicanes, han vingut en Joan Carles i en Bernat, el pare i el germà de la Carla, hem anat amb en Clemente a la Feria Internacional del Libro, a un concert de Mexkla, hem conegut a una classe sencera de Filologia Italiana de la UNAM...

Fa mesos que tenim un important "escape" d'aigua en un del patis, en Clemente hi posa "apanyus" que no serveixen de res. L'última ha sigut colocar una gran galleda que s'omple amb vint minuts, i un cop ple comença a inundar el pati. Com que no paga l'aigua des de fa mesos no passa res. Cada matí, quan es lleva buida la galleda al mateix pati. Encara no sabem quina és la raó de posar una galleda allà, quan l'aigua sempre acaba al mateix lloc, i és que en Clemente és molt Clemente. Avui, si ha ofegat un pardal, com a mínim serveix per reduir la fauna que volta per casa.

Ja comença a refrescar a les nits, res de l'altre món, però aquí s'abriguen com si estiguéssim a ple hivern vigatà. Comencen a aparèixer ninots de la Cocacola, altrament dits Papa Noels, llums de Nadal i tot el què envolta aquesta festivitat cristiana. També estem començant a preparar el gran viatge final, que ens ha de portar per Oaxaca, Chiapes, Guatemala, Belize, la Riviera Maia, Cuba, Yucatán, Tabasco, Veracruz, DF, Guadalajara i Vic. Es diu ràpid.

Els meus pares també em venen a veure, però a Nova York, com si fós aquí al costat. De Guadalajara a Nova York és com anar de Barcelona a Nigèria. Però de fet, estic encantat de poder veure la família i conèixer un altre país. Cagarem el tió a la zona zero.

Gran cap de setmana amb en Clemente

2008-11-23T22:38:00.014-06:00

Sortint de la festa Entrant al cotxe Els 11 a dins del cotxe. La Julia, en Julio, en Cristophe, la Maria, la Carme, la Clara, en Thibaud, en Diego, la Carla, la Leila i jo. Al poble d'en Clemente amb l'amfitrió El punt d'energia

En Clemente fent cara d'energia després de l'experiència mística

Divendres al vespre vam anar amb en Tenes a una pulqueria, un bar a on venen pulque, una de les begudes més antigues del món. És una espècie de fermentat amb alcohol, i n'hi ha de diversos gustos. Es va anar afegint gent fins que vam arribar a la dotzena de nacionalitats diferents. Fins i tot ens van filmar per no sé quina televisió. Força bo però dur per la panxa. Moctezuma de nou!

Divendres a la nit, tal i com li havia promès, vaig acompanyar en Clemente al Table Dance. Són una espècie de sales d'streptease, amb la música a tota hòstia, la gent borratxa, cridant... A Mèxic són tota una institució. Cap a les 3 de la nit truca un colega d'en Clemente, i ens diu que acaba de guanyar molts diners al Casino, però que no els pot treure perquè els ha guanyat amb una fitxa en nom d'en Clemente. Ell i jo sortim disparats cap al Casino, allà ens trobem en Francisco, torrat i amb un somriure d'orella a orella. Cobra, ens dona 250 pesos i ens convida l'endemà a dinar.

L'endemà al matí, vaig amb en Gabo (gringo) a jugar a pilota (basca). Després amb la Clara, la Carla i en Clemente anem al dinar que ens havíen convidat. Resulta que és un míting del PRI (Partido Revolucionario Institucional), que més que un partit és una màfia. En una casa particular, amics advocats d'en Francisco han convidat a tot el barri a escoltar el candidat, platiquem una estona i decidim marxar perquè no arriba el menjar. Els cinc ens dirigim al restaurant Canelo's, molt fresa (pijo). Mariachis, bandes, menjar abundant i bo, i una ampolla de Tequila. En Francisco, un advocat forrat i viciat al joc ens convida.

Sortim a les 8 i en Clemente ens acompanya fins a casa. D'aquí cap a la casa de la Calle Puebla. Estavem convidats a una festa a l'altra banda de la ciutat, a una casa amb vistes a la Barranca de Huentitán. Som 11 persones i 1 Opel Corsa. Tots a dins. Un rècord difícil de batre. Resulta que la casa és propietat d'una família de músics coneguts per aquí. Una bona festeta.

Diumenge al matí, amb una mica de cruda (ressaca), la Leila, la Carla, la Clara, en Clemente i jo anem cap al poble del nostre estimat propietari, Tototlán. Ens fa una ruta pel poble i dinem a casa seva amb familiars. A la tarda, ens dirigim a Ocotlán, un poble del costat a on hi ha un dels 5 punts d'energia del món. S'hi arriba per camí de carro, fins a una mena de castell horrorós que sembla de Disneyland. Al jardí hi ha un cercle amb un sacerdot descalçat. Ens fan treure les sabates per entrar-hi, repetim les oracions del capellà i un per un anem entrant a la cosa aquesta. Et situes en un punt concret del cercle i quan parles sents un eco que la gent que està a un pam teu no el sent. És una cosa molt curiosa. És com si estiguéssis a dins d'un tub invisible que diuen que et connecta directament amb Déu. En Clemente ens fa un espectacle al punt i acabem plorant de riure. Després ens hem d'agafar de les mans i demanar un desig. Una situació molt còmica. Tots descalços, al jardí d'un castell de Disney, sentint ecos, agafats de la mà, amb un capellà barbut i amb ulleres de sol, resant i demanant desitjos. Finalment s'ha de caminar uns 10 metres fent marxa enrere i sense sabates.

Maruata Paradise!

2008-11-18T15:17:00.009-06:00

Una platja entre Boca de Pascuales i Maruata

Xarrupant cocos

La banda selvàtica de Maruata

Un indigent (no indígena) dormint a Boca de Pascuales

La platja de Maruata a on vam dormir dues nits

Menjant camarones al pacífic

L'Elvia, en Tenes, la Yadira, en Diego, la Leila, en Thibaud, na Carme i jo, a Boca de Pascuales

Maruata

Aquest cap de setmana era pont. Així que el vam aprofitar. El divendres vam sortir en direcció a les platges de Colima. Ens vam aturar a Boca de Pascuales, una platja que ja hi havíem estat, però que no ens feia res de tornar-hi. Erem 8 persones; l'Elvia, la Yadira, en Thibaud, na Carmeta, en Tenes, en Diego, la Leila i jo. Tres mexicans, tres catalans i dos gabatxos. Una mica més i ens quedem amb 6, ja que en Diego i la Yadira van ser arrastrats per una corrent del Pacífic, sort d'uns surferos, que voltaven per allà, els van rescatar perquè no hi havia manera de sortir. Vam fer nit a la platja amb tendes i hamaques. L'endemà, les 8 persones, motxilles, sacs, hamaques...vam pujar al cotxe (molt petit) d'en Diego en direcció Maruata (Michoacán).

La comunitat indígena de Maruata és una zona paradisíaca; a una banda el mar (un mar de veritat, no el llac Mediterràni), per l'altra la selva plena de cocoters, plataners, plantacions de marihuana del Narco, i entre el mar i la selva hi ha Maruata. Tot ple de sorra blanca, palapes amb el sostre fet de fulles de palmera, l'aigua del mar calentíssima, bevent aigua de coco, dormint amb hamaques a davant del mar, calor tropical, tortugues gegants que van a pondre els ous al costat de les tendes a on dormíem, taurons, mantes (de les que van matar al caçador de cocodrils)...

Aquí, com a tots els llocs a on hi han indígenes, no són tan amables. De fet com a Catalunya, però és que estem acostumats a l'extrema amablitat de Jalisco. Hem fet un parell de nits a la palapa d'en Goyo, fent el lluç i el llangardaix. Ara ja som a casa, a Guadalajara i amb feina de la universitat.

Vist l'èxit dels primers us enllaço més hits.

http://www.youtube.com/watch?v=55DoFg8G2G0

http://www.youtube.com/watch?v=ioQPqvlx6zI

http://www.youtube.com/watch?v=QFKdcrSrn8Y

Menjar Multiculti!

2008-11-10T16:24:00.006-06:00

En Cristophe, l'Oreillan i dos mexicans que no recordo el nom (memòria de peix) deborant.

El menjar

Una imatge del triangular entre en Clemente, en Tenes i jo

Una foto que no vé al cas. La feinada dels electricistes.

Ahir havíem programat un menjar internacional a casa dels pendejos que viuen a la Calle Puebla. Per agafar gana, amb en Tenes vam decidir de fer un partidet d'hoquei a casa, mentre la Carla cuinava unes exquisides pilotilles amb sípia. Un cop acabades les pilotilles, ens vam dirigir a la "susodicha" casa. Allà havíen preparat truita de patates, "chiles rellenus" de formatge, pollastre amb salsa de parmesà, xampinyons i espècies, arròs, amanida i "tortillas mexicanas". Una barreja de menjar català, francès, i mexicà. No cal dir que els chiles es van endur la medalla d'or. Un dia d'aquests els hi faré la salsa de les grans calçotades que fem tota la colla a casa meva (la faig jo, no ma mare) i que us té acollonits a tots.

Coses curioses (II)

2008-11-08T23:28:00.009-06:00

El lavabo d'una Cantina del centre, ple de llimones que eviten la pudor de pixats

En Txus de Vic (ara volta per Mèxic) mirant una partida d'escacs.

Un botxo que miraculosament encara funciona

En David ( mexican rastafaray) en una furgo sense seïents al darrera.

Com que continuu estant malalt i tancat a casa, tinc temps per actualitzar el bloc amb algunes parides.

El trànsit a Guadalajara és bastant més caòtic que a les ciutats europees, només cal dir que pots comprar-te el carnet de conduir per 300 pesos, sense fer ni una pràctica ni cap examen. Tot i així, el caos no arriba als extrems de ciutats com Marràqueix. La gent condueix força lent, en part perquè la carretera és plena de sots, en part per l'atrotinament dels carros. De cada 10 cotxes que passen, 3 són botxos (escarabats) i 5 són camionetes Picap. A tots els busos, el conductor hi té mil creus i Cristus penjats, i al vidre de darrera, hi solen portar lemes del tipus "Jesucristo lleváme por buen camino".

A totes les taules dels bars i restaurants hi ha unes quatre o cinc salses diferents. Totes picants, però totes boníssimes. Ja no sabem cuinar sense xile. A tots tenen més o menys el mateix menjar, però li canvien el nom a les coses. Per exemple, un taco, una sincronizada, una gringa o una enchilada venen a ser el mateix; una pasta de blat de moro farcida de tall, formatge, frijoles... O sigui que si demanes 2 sincronizades i 2 gringues, et portaran 4 coses iguals. Una cantina tampoc es diferencia gaire d'un bar. Solen ser més antigues, amb gent més gran i torrada, normalment amb un tio tocant el piano, et porten una tapeta per birra, antigament només hi podien entrar els homes, i les que estan situades en barris "bravos" solen estar plenes de prostitutes venent-se.

Més, a les escales de l'ajuntament cada dia es munten partides d'escacs. En un vespre en pots trobar una vintena perfectament. Cada partida té els seus seguidors, que poden arribar a passar hores veient com juguen uns desconeguts.

Els mexicans no tenen el so de la "z" espanyola, i això els hi comporta uns greus problemes ortogràfics. No saben quan han de posar una "c", una "s" o una "z". Et pots trobar cartells oficials que diguin "Pacen por la derecha" o "Ce acabó la zepia". Els mexicans també tenen un llenguatge no verbal diferent del nostre; per saludar, per xocar la mà, per donar les gràcies, per insultar... tot és diferent.

Patapam!!!

2008-11-06T19:40:00.005-06:00

Un tros de la part que caurà

Part de l'esquerda. El pal d'electricitat és tort d'un altre accident, i així s'ha quedat

Com que estic enfebrat, avui em quedo a casa fent feina de la universitat, i actualitzant el bloc amb algunes parides. Avui a les 7 del matí, hem sentit el què semblava un terratrèmol. En Clemente i l'Angelica han sortit disparats cap a fora a veure què passava. Un cotxe conduit per un sagal de 17 anys s'ha estampat contra casa nostra. Sort que no s'ha fet gaire res. Els danys més importants són a la paret. Entre la força del xoc i la debilitat de la casa (feta de fang i pedres), s'ha obert una esquerda gegant. Està apunt de caure una bona part de l'antiga llar del governador de Jalisco. Si plou una mica caurà la meitat de l'oficina d'en Clemente, la part a on hi vivim s'ha salvat. Els bombers han acordonat la zona, i com a gran mesura han posat una cinteta enganxada a la paret que hi diu "Zona de Riesgo".

La guerra animal

2008-11-05T19:39:00.006-06:00

Una papallona de pam i mig

A casa no només hi vivim els tres catalans, en Clemente, i l'Angelica. També hi ha uns altres habitants que no paguen lloguer però que hi fan més vida que nosaltres. La casa està totalment oberta tot el dia (per força ja que no hi ha portes), excepte la porta d'entrada, i el fet que hi hagi dos patis fa que la biodiversitat que ens envolta sigui digne d'estudi.

Unes cuques marrons i grosses (molt presents en un pis de Sants cuyo nombre no quiero acordarme) campen per tot arreu; al lavabo, als fogons, pel terra, les parets, les habitacions... i han pres com a cuartel general el forn (brut i rovellat de dalt a baix). També hi ha una mena de saltamartins d'un verd-marronós que enveeixen la meva habitació, la seva millor arma és el salt de llargada. De nit també m'hi entren l'exèrcit dels grills, que com el Timbaler del Bruc només fan soroll. Quant t'hi acostes per matar-los callen, i ja no saps a on s'han posat. Són uns covards!

Els més torturadors són els Zancudos (mosquits), que no paren de xuclar-te la sang. La seva estratègia és de desgast, i quan volen fan aquell soroll tant emprenyador. A part, la brigada de mosquits de Zapopan (poble enganxat a Guadalajara), ha aconseguit una arma de destrucció massiva, el Dengue. Alguns vigatans ja saben de què va.

També són molt abundants les aranyes. Estan comandades per l'espècia de les "capulines". Si aquestes, grosses i de color vermell i negre, et piquen, ja pots córrer cap a l'hospital. Són com les picades d'escorpí. Ja n'hem matat unes 4 o 5 i uns quants ous, d'escorpíns encara no n'hem vist cap.

Altres tropes enemigues estan formades per papallones, papallones grans, papallones enormes, rius de formigues vermelles i de tots tamanys, micròbis a l'aigua de l'aixeta sempre apunt per quan no tenim aigua... i un gat. Aquest últim es dedica a entrar de nits a casa provinent dels terrats i patis del voltant, i robar-nos tot el menjar que hi ha a la cuina. Està a punt de morir enverinat.

Aventures mortals!

2008-11-03T18:32:00.009-06:00

Una calor molt rara a Janitzio

La Carme fent els primers passos per esdevenir una folklòrica purhépecha

El Llac de Pátzcuaro des de Janitzio

El cementiri de Janitzio, amb gent dormint a les tombes

A dalt del volcà, la Carme, la Leila, en Tibó, jo, i dos mexicans que ens vam trobar al cim

Fum del Paricutín

El cràter escupint fum

Arribant al peu del Paricutín

Hola família

Aquest divendres na Carme, Clara i jo ens llevàvem a les 6 del matí per anar a buscar un bus direcció Uruapan (Michoacán), estat controlat pel narco, a celebrar el Dia dels Morts. Som uns valents!. Més de 4 hores de bus. Visitem el poble, dinem, anem al Parc Nacional de dins del municipi, i anem a plantar la tenda en un càmping. Més tard arriba en Tibo i la Leila, dos francesos collonuts. Al poble ja hi fa pudor de morts. A la plaça estan preparant altars per velar els difunts. Cada mort en té un, cobert de flors, creus, espelmes... i si al mort li agradava el tequila doncs tequila, si fumava, tabac, si li agradava la música, música al seu altar. Després a fer unes birres a l'únic bar obert del poble, un antro de gais.

L'endemà al matí, un bus ens va portar fins a Angahuán, un poble "purhépecha". Aquí tothom parla tarasco, una llengua indígena. És el poble més aprop del volcà Paricutín, el més jove del món, sorgit l'any 1944 del no res. Els habitants es pensaven que era la fi del món, un enorme gra de pus els hi va sortir com per art de màgia. La lava es va menjar tot l'antic poble de San Juan, excepte una part de l'església, que segurament es va salvar per intervenció divina. Doncs a Angauhán vam agafar cinc cavalls per anar fins al peu del Paricutín. 3 hores galopant per arribar-hi. A partir d'allà només es pot pujar a peu. Un camí duríssim ple de cendra i fum que escup el volcà. Cada passa que feies en baixaves mitja. La recompensa; unes vistes impressionants, el cràter fumejant i el terra cremant.

Després baixada a tota hòstia per la cendra del volcà, és igual que baixar per les dunes del Sàhara però de color negre. Tres hores més de cavall fins al poble. Aquestes, de nit, tot fosc pel mig del bosc, els cavalls entrebancant-se... No vaig tenir gaire sort amb els cavalls. El primer es barallava amb els altres, i el malparit els hi fotia coces amb les potes del darrera, mentre jo era a dalt. Vaig canviar de cavall, i el "cabrón" em va tirar dos cops a terra, el segon aixafant-me el peu.

Arribant al poble, 5 guiris en cavall, cantant més que una "almeja". Baixem del cavall. Caminàvem de manera que entre cama i cama hi havíen dos pams. Quin mal tot; l'esquena, el cul, els genolls, els braços, el peu aixafat pel cavall... A la baixada ens esperava un tio. Ens va amenaçar que si no li donàvem diners "nos iban a chingar en la carretera". No li vam donar res i vam anar ràpid en direcció a la carretera. Tot fosc, ni una llum, un fred del mil, un mal a tot arreu i a sobre ens a seguien. Ens vam desviar cap a un carrer amb llum i gent, mentre avançàvem, la gent tancava les portes de casa. Finalment ens vam refugiar en un colmado. Ens diuen que ja no hi ha cap bus, i que no tenen ni ens volen aconseguir cap telèfon de taxis. Tampoc hi ha cobertura. Finalment apareix un vell, i ens diu que ens esperem allà, que ens avisa un taxi. Arriba un taxi, i ens porta als cinc, més un altre home cap a Uruapan. Una carretera pel mig del bosc espès. Puja un altre home perquè el taxista "purepecha" no torni sol. Resulta que és una carretera plena d'assalts. Tranquilitat immensa!

Un cop a Uruapan anem a buscar les maletes i abrics, i ens vam dirigir cap a Pátzcuaro. Allà hi ha una gran celebració del dia dels morts. Hi arribem a la 1 de la nit i hi sopem. Només havíem menjat un plàtan en tot el dia. Des d'allà vam agafar una barca cap a la illa de Janitzio, a la Laguna de Pátzcuaro. Molta gent pels carrers, altars per tot arreu, gent dormint a les esglésies, i els indígenes dormint a sobre de les tombes dels seus morts al cementiri. Allà també ens vam trobar a la Maria, en Tao, i uns mexicans que anaven amb ells. A dalt de l'illa, una festassa i molta gent dormint en tendes de campanya. Nosaltres vam fer el mateix, beure una mica, plantar la tenda i dormir.

L'endemà ens llevàvem amb capacitats diferents a la resta dels mortals. Després de voltar per la illa. Tornem cap a Pàtzcuaro. De nit molt fred i humitat, i de dia una calor de por. A la central camionera ens diuen que no queden llocs per tornar a Guadalajara. Hem d'anar fins a Uruapan, i d'aquí a Guadalajara. Arribem destrossats a les 2 de la nit del diumenge a casa. I avui, a les 7 del matí dempeus cap a fer sis hores seguides de classes apassionants.

Un bon cap de setmana d'aventura!

Una tapeta del DF

2008-10-27T23:07:00.000-06:00

Vista aeria del DF (foto d'en Tenes arribant a Mèxic) Un dels primers estandàrds de l'Orfeó El restaurant de l'Orfeó Català

Foto d'alguns jugadors del torneig, entre ells els germans Troncozo, els gringos, els argentins Ariel i Diego, i els mexicans Gabriel, Jose Luis, Javier...i en Tenes.

Un gratacels al costat d'una casa que cau, amb el reflex d'una església

En Tenes, jo, la Mariana, la Norma, en Juan Carlos i la Paulina al dia del "clásico" entre Americas i Chivas (1-2 del rebaño). La família dividida pel futbol

Dimecres a la nit sortia de GDL. Set hores de bus, dormint amb la roba ben xopa després que caigués un diluvi que em va deixar tota la roba i maletes molles. A les 7 del matí, en Tenes i en Juan Carlos m'esperaven amb cotxe a la Central Camionera del Norte del DF. El DF és un petit poblet de 30 milions d'habitants. Eje 8, nou carrils per banda, Avenida 14, set carrils, Calle Chapultepec 10 carrils... Finalment arribem a casa d'en Juan Carlos. Conegut com a Reno (marca esportiva d'hoquei). És el tio més malalt de l'hoquei que he vist mai, a casa, posters de tots els equips de l'OK lliga penjats a les parets, 50 mil parells de patins, rodes, recanvis, copes, samarretes... L'Hoquei a Mèxic està en perill d'extinció, i aquest és un gran lluitador per la preservació d'aquest gran esport. Viu amb la seva dona, i dues filles.

Ens fan l'esmorzar, i amb en Tenes agafem el metro cap al centre. El metro és de les coses que sobta més. Ple de penya que ven de tot, música de tots els estils imaginables, manuals d'àlgebra, taules dels elements químics, vídeos per aprendre anglès. Un ambientàs. El Zócalo és una de les places més grans del món. Els voltants carrers guapíssims, mil museus, una zona arqueològica al costat de la catedral... Caminem fins a la Zona Rosa (un barri ric). De camí ens trobem tres manis; una contra la privatització del petroli mexicà, havíen tancat una plaça, una altra del Movimiento Antorcha per la llibertat dels presos polítics de Querétaro, i l'última d'indígenes de Veracruz que protestaven despullats contra l'apropiació del seu territori per part d'una multinacional. A la Zona Rosa, gratacels de més de 70 pisos d'alçada, convivint amb cases a punt de caure, gent trajada amb maletí i nens demanant calers. També vam visitar el bosc de Chapultepec i el Museu d'Història de Mèxic.

A la tarda, anem a la Plaza de las Tres Culturas o Tlatelolco. Piràmides azteques, una església de les més antigues, i blocs de pisos (estil soviètic). Allà hi va haver la matança d'estudiants al maig del 68. Vam visitar una exposició molt guapa sobre aquests fets. Déu n'hi dó.

L'endemà al matí començava el torneig d'hoquei, l'equip d'en Tenes (els invasores), dos equips gringos, i quatre equips mexicans. La pista estava situada a un barri considerat d'alt risc. Per sortir, ho havíem de fer en comboi de cotxes. Molt bon rotllo a la pista, tothom molt colega, i després dels partits anavem tots junts a fer birres i menjar tacos. Els invasores van quedar en segona posició.

El dissabte vaig passar de l'hoquei, i vaig anar a fer una ruta pel centre. Zócalo i voltants, la part vella és enorme. Després de dinar, em vaig dirigir a l'Orfeó Català situat a prop de la parada de metro d'Insurgentes, i fundat l'any 1906. Impressionant, tenen un restaurant de luxe, un bar, una sala d'exposicions, un auditori, una biblioteca, un pati, una terrassa, una sala de billars... Coincidia amb el Barça Almeria, així que em vaig quedar a veure el partit. Allà vaig estar veient el 5 a 0 amb exiliats anarquistes i comunistes, empresaris riquíssims de Sabadell i Alacant que fa anys que viuen al DF, joves estudiants, i una professora universitaria de Rubí. A l'Orfeó hi conviu gent molt diversa. El de Sabadell va pagar una ampolla de xampany per celebrar la victòria, i entre tots vam brindar pel Barça. Com a casa! Més tard vaig tornar cap a la casa a on ens tenien allotjats, per cert de meravella. Ens feien esmorzars, dinars, sopars. La Norma (la mestressa de la casa) em va portar fins a la pista en cotxe, una tia molt canyera, nascuda al barri de Tepito (barrio muy bravo dónde no entra ni la poli). Després del partit de la nit, ens vam dirigir tots a casa de l'Exon. Tequiles i "botanas" (tapes).

Al matí de diumenge es feien els últims partits i l'entrega de premis. Despedida, fotos i altra volta a voltar. Aquest cop per la colònia Condesa, la colònia Roma, i el barri de San Jacinto. Ja a la nit en Juan Carlos i el seu germà ens van portar cap a la Central Camionera, i ens van despedir emocionats.

Tot i la gran delinqüència de la ciutat, segrestos, atracaments... i la mala fama que tenen, els chilangos (del DF) són molt hospitalaris, ens han preparat menjars, regalat pelis mexicanes, motxilles d'hoquei, samarretes, convidat a restaurants a menjar, a bars a beure, hem fet mil amics de totes les edats... Una gent admirable. Moltes ganes de tornar-hi!

Salut i barça!

He fet un 4000!!

2008-10-19T14:43:00.000-05:00

Una vista d'El Volcán de Fuego traient fum des del cim del Nevado de Colima

Els penjats de Veracruz donant voltes de cap per avall en un pal a Guzmán

Un servidor a les Piedrotas

Una foto de Tapalpa

Hola família osonenca

Aquest cap de setmana ha sigut molt complet. El dijous al matí la Clara, la Carla i jo vam decidir marxar a Tapalpa a veure el Festival de la Luna. Tapalpa és un poblet de Jalisco a uns 2400 metres d'altura, i que cada any per aquestes dates hi celebren un festival amb teatre, concerts, exposicions, balls tradicionals... Només d'arribar, vam tenir una sensació que ja no recordavem, el fred. Collons quina rasca! El poble és impressionant, tot de casetes blanques i amb un estructura de fusta. La veritat és que semblava qualsevol poble del País Basc. Estrenaven una obra de teatre a la plaça de bous del poble, amb actors locals, cavalls... tota la grada plena, els únics guiris erem nosaltres. Després concert de Plastiko, un grup de rock força conegut, i finalment sessió de DJ's a la terrassa d'un hotel situat al "zócalo" de Tapalpa. Portavem una tenda de campanya, però no abrics suficients. Després d'unes quantes peripècies vam aconseguir dormir en un bon hotel per 2 euros.

L'endemà al matí després d'una caminadeta vam arribar a Las Piedrotas. Un altiplà més gran que la maravellosa Plana de Vic, i que té unes pedres enormes al mig que vés a saber com han anat a parar allà. A les pedres s'hi escala (bloc i esportiva) i també hi ha una tirolina. Em feia pensar amb Savassona. Els malalts de l'escalada haguéssiu disfrutat com camells.

Ja a la tarda, la Clara i la Carla tornaven cap a Guadalajara, ja que tenien les entrades pagades del concert de Lila Downs. Jo tenia l'intenció d'anar a pujar el Nevado de Colima (un volcà que queda per allà al costat). Vaig agafar un bus, i cap a Ciudad Guzmán, la ciutat més propera al volcà (a 1600 metres d'altura). Allà em vaig trobar amb les festes del poble. Mil balls tradicionals diferents, concert de Tragicómi-k (punk), castell de focs, jocs pirotècnics per la canalla, bandes pels carrers i uns indígenes de Veracruz que es pengen d'un pal i van baixant de cap per avall donant voltes (molt bojos).

Vaig fer nit a Guzmán, i l'endemà a les 7 del matí bus cap a El Fresnito. D'aquí comença l'ascenció per una pista forestal per arribar al parc nacional. A mig camí em van pujar amb cotxe, uns malalts de la bici de muntanya. Resulta que feien una competició de descens. Em van acostar fins a l'entrada del parc. En diuen la Joya, i hi ha quatre cabanyes a on s'hi pot passar la nit. De la Joya al cràter unes 3 o 4 hores de pujada caminant. Un camí brutal, amb isards que et passen a dos metres, també hi ha pumes (no en vaig veure cap), i unes vistasses acollonants. Els últims 200 metres t'agafa el mal d'altura (pressió al cap i marejos) però valia la pena. A les dues de la tarda ja havia arribat a la cota 4200. Des de dalt uns paisatges de por, es veu la setmana que vé, fins i tot em va semblar veure la Torratxa. Des d'allà també es veu el Volcán de Fuego, que no para de treure fum, però és perillós arribar-hi perquè pot explotar en qualsevol moment.

Vaig baixar caminant fins a la Joya, i allà una família em va portar en cotxe fins a Guzmán, a on un bus em va conduir fins a Guadalajara. Ara tinc unes agulletes del mil i feina de l'uni.

pd: us enllaço dos hits que no paren de sonar a Mèxic

http://es.youtube.com/watch?v=hlmm7X91Tpg http://es.youtube.com/watch?v=bijoLB44Svw

La família Sepulveda

2008-10-13T18:50:00.001-05:00

Una part de la família; en Tenes, en Clemente, la mare, el germà pintor, el bessó d'en Clemente i jo En Clemente fent de barman al negoci familiar L'església del poble, tota feta de totxos

Cada quinze dies en Clemente se'n va a veure la seva mare i família al poble, Tototlón (lloc d'ocells en llengua Nahuatl), a una hora de Guadalajara. Aquest diumenge en Tenes i jo estavem convidats a dinar. Havent dormit poc per el merder de la peregrinació, ens en vam anar amb e l cotxe d'en Clemente. Vam passar a recollir el seu germà pintor, que també viu a GDL. Després d'una hora de cotxe, i platica sobre política, drogues, corrupció i narcos vam arribar al poble. La família viu al Zócalo (plaça major) i tenen un bar als baixos. Ens va presentar germans i germanes (són 11) i la mare de 88 anys. Ens van fer una ruta pel poble, i potser vam entrar a mil cases diferents, d'amics de la família. Unes cases impressionants. Després dinem a casa amb els germans i mare. Ens van preparar un menjar exquisit; nopales, flautas, tortas, frijoles, pollastre al forn, pasta, arròs... Després de fer unes cerveses al bar, agafem el cotxe i ens porten al ranxo (casa de pagès) de la família. Era a un quart d'hora del poble, passant per un llac ple d'ànecs, peixos i ocells molt rar(u)s. Allà ens esperaven uns 30 familiars. Dinaven en un estable ple de sacs de pinso pel bestiar i un tractor. També hi havien xais, porcs, garrins, truges, pavo reals, gallines... i una ràdio en què no hi parava de sonar música Banda. Ens van obligar a menjar per segon cop en menys d'una hora. Birria, arròs i frijoles, per beure, Tequila amb toronjo. La veritat és que estava com a casa, ja que era un dinar com els que fem a pagès amb la família Coromina, però aquest cop erem nosaltres els convidats. Que què feu per aquí, què estudieu, d'on sou...Un nebot feia lluita lliure, l'altre tenia una sala de festes al poble, un vell que havia fet boxa... Després sessió d'acudits i fora. A en Clemente li fa por conduir de nit. Hi ha una tradició al poble molt bona. Cada diumenge fan la Serenata. S'agrupen unes 1500 noies del poble i uns 1000 nois (o sigui tots, hi ha menys nois perquè marxen a EUA) a la plaça major. Uns comencen a voltar la plaça en una direcció i els altres en l'altra. Quan es troben els nois escullen una noia per platicar i l'acompanyen fins a casa. Després d'uns quants diumenges així, es poden arribar a casar. Es tracta d'un ritual d'aparellament molt curiós, digne de ser estudiat per antropòlegues d'Alacant. pd; les úniques persones autoritzades a corregir-me les faltes d'ortografia són els doctors en Filologia catalana Eusebi Coromina i Pou, i Jordi Colomina i Castanyer

La Virgen de Zapopan

2008-10-13T14:59:00.000-05:00

Un grup de dansaires indígenes, que no sé d'on són La gent dormint pels carrers La catedral, ovacionant-me Els indígenes de Michoacán fent el "Baile de los viejitos" Eps!

Aquest dissabte a la nit ens van recomenar que anessim a veure la peregrinació de la Virgen de Zapopan. Doncs cap allà. Els actes comencen a les 9 del vespre i acaben a les 12 del migdia de l'endemà. Això és fe cristiana i lo demés són tonteries! A partir de les 9 a davant de la catedral de Guadalajara es van succeïnt balls de diferents inígenes de la zona. Pels voltants, ple de concerts de rock, rap, cumbia i folk cristià. Milers i milers de persones (de totes les edats) disfrutant com bojos, cantant, ballant, cridant... tots els temes sobre Jesús, Maria, la Bíblia, l'evangelització... Els concerts i els balls tradicionals, juntament amb contínues misses a la catedral s'allarguen fins a les 5 del matí. I sense gota d'alcohol. Famílies senceres, vells i nens dormint pels carrers esperant l'inici de la peregrinació. A les 6 del matí treuen a la verge i marxen fins a la catedral de Zapopan (a 12 kilòmetres de la de Guadalajara). Més de 2 milions de persones caminant, juntament amb les comparses d'indígenes que no paren de ballar durant tot el recorregut. A sobre van amb unes sabates que porten unes planxes de ferro per fer soroll, i que deuen pesar uns 10 kilos cada una. A cada comparsa, vestida d'una forma diferent, també hi havien gent disfressada de monstres, aquests representaven Judes i els estrangers que van saquejar i destruir les diferents cultures indígenes, és a dir, els espanyols van vestits de monstres, i a sobre un 12 d'octubre (res a celebrar). En definitiva, una mostra del poder que encara té la religió a Mèxic, barrejant rituals inígenes amb el catolicisme, milions de persones al carrer, concerts, misses, famílies dormint pels carrers... pd: només s'accepteran comentaris provinents d'Europa, qualsevol comentari que apareixi provinent de Mèxic serà annulat, i l'autor del bloc es reserva el dret d'emprendre mesures dràstiques contra els autors dels comentaris. Tinc fotos que cap família voldria veure!

Rius calents!

2008-10-11T18:15:00.000-05:00

Hola Güeros (blancs)

Ahir amb tota una colla vam anar a veure el Bosque de la Primavera. En Tenes, la Carme, la Clara, l'Elvia, en Jorge, la Leyla i jo. És una zona protegida d'interès ecològic, de la mida de Guadalajara, és a dir, inmens. Tot i això està a mitja horeta de bus. Arribem a l'entrada del bosc, i ens recull un tio amb cotxe, ens porta cap al riu. No és un riu qualquiera, sinó que el cabrón té l'aigua calentíssima. Encara no s'havia vist mai. Després de caminar una estoneta per dins del riu, arribem a una zona amb una mica de cascadeta. Allà també hi arriba un afluent, però aquest amb l'aigua bullint. No fa falta fugonet, poses l'arròs al riu i segur que es passa de seguida. No si pot posar ni els peus, i si hi caus ets pell.

Allà hi havia un pàjaru de 45 anys, tatuat de dalt a baix, banyant-se sol i fent yoga, un dels tatuatges era el seu cognom (Sanchez) amb lletres gòtiques que li travessava tota la panxa. La veritat és que feia una pinta de xungo que no se l'aguantava. Ens vam banyar un bon ratu. Vam parlar amb en Sanchez i resulta que tenia un passat de pandillero i un present de ricatxu. Ens va aconseguir un parell de cavalls per anar a fer una ruta pel bosc, ens va portar fins a Guadalajara amb el seu Jeep i Reggeton a tota hòstia. La sensació de corre amb els cavalls és brutal. Pujar a sobre d'un putu animal i fer-li fer el què vols és acollonant. A l'esquerra! i el cavall cap a l'esquerra. Corre! i el cavall corre, Frena! i el malparit frena. Impresionant. També ens va convidar a menjar Tamales (blat de moro triturat farcit de pollastre, salsa picant, verdures... embolicat amb fulles) en un restaurant a tots set. I finalment ens ha convidat aquest dissabte a la inauguració del seu nou negoci. Un centre Spa. Saunes, jacuzzis, massatges, temazcal (una espècia de sauna amb pedres volcàniques i rituals de Chamans). Suposo que hi passarem a treure el cap. I segurament tornarem a visitar el Bosque ja que és grandiós, no s'acaba.

pd: La primera foto en Tenes a alt del cavall, la segona la Carme i jo abans de fer una cursa que vaig guanyar de tros, la tercera la Clara, la Leyla i en Jorge fent-se massatges d'aigua calenta, la quarta la Carme, l'Elvia i un servidor a l'afluent de l'aigua que bull, i l'última una foto de grup. Una abraçada per la gent de Vic i comarca.

Tenes i Martí

Coses curioses

2008-10-08T13:47:00.000-05:00

Les fotos són de coses que et vas trobant pel carrer Cada matí passa una avioneta pel nostre barri amb uns altaveus al màxim, fent propaganda. Només entenc que diu -2x1 solo en la Normaaaaal!!!!!!!!!!-. Els butanerus no piquen les bombones perquè els veïns sàpiguen que hi són, no, els cabrons van amb una furgoneta amb altaveus, amb una cançoneta que se't posa al cap - Zeta, Zeta, Zeta Gas-. No hi ha ni una vorera en tot Guadalajara que estigui en condicions, els arbres són centenaris i aixequen tots els terres. O sigui, que quan camines pel carrer, amb el cap a mirant terra. La instal·lació elèctrica dels carrers és per treure's el barret. Mil cables amunt i avall, quadres de llum amb centenars d'entrades i sortides, passant per les branques dels arbres, pals de llum apunt de caure. La veritat és que no entenc com tenim llum.

Una altra cosa curiosa és que no hi ha cap penya del barça, jejej. Hem d'anar a veure els partits a un bar que tenen l'Sky. Com que són 7 hores menys, et pots trobar sol en un bar de mala mort mirant a les 12 del migdia un Barça- Atlètic de Madris, sense cap mena d'ambient. Més, si t'atropellen a l'atropellador li surt més a compte matar-te que no lesionar-te. Si només et fereix o et deixa incapacitat t'ha de pagar una pensió vitalícia, si et mata només paga els gastos de l'enterrament. Per això s'ha donat més d'un cas d'atropellament no mortal, que fent marxa enrera ha passat a ser mortal. No hi ha ni un contenidor en tota la ciutat, tothom deixa les escombraries a unes hores determinades a unes cantonades determinades. Bé, tothom no, en Clemente les deixa quan vol i a on vol. És l'encarregat de treure la merda de casa, obre la porta mira a banda i banda que no hi hagi cap patrulla que el pugui enxampar i deixa la bossa a mig metro de l'entrada de casa. Com si no sapiguéssin que és nostra. Els mexicans tenen una devoció pels cementiris molt estranya. Entenen la mort de manera diferent, suposo que ja ho veurem el dia dels morts. Tot i així et pots trobar una família de dumingueros fent un picnic en un cementiri, o també hi ha guies turístics als cementiris... Com aquestes n'hi ha milions per explicar

Inauguració de la casa

2008-10-05T20:14:00.000-05:00

Fotos: inici de la festa des del terrat quan encara no havia arribat ni la meitat de la gent, la segona és la pista de ball que es va muntar, la tercera uns desconeguts que voltaven per casa, i l'última dos residents de la casa en plena festa.

Dissabte estavem convidats a dinar a casa en Valente. Un amic de la Mercè que havia estat a Chiapas. En Valente és un agrònom d'uns 40 tacus que tot i ser chilango (del DF) ha viscut molt de temps en comunitats zapatistes i indígenes de Chiapas ajudant-los a millorar la seva agricultura. Doncs res, amb en Tenes vam anar a dinar a casa seva, que comparteix amb un parell d'estudiants. Ens van preparar tres o quatre plats boníssims. També es va presentar una Oaxaqueña revolucionaria amb el seu fill i marit, i un colega dels estudiants. Per beure, Tequila amb toronjo (una fruita entre taronja i llimona). Vam passar una bona estona.

Més tard començava la festa d'inauguració de casa nostra. Mitja Guadalajara hi estava convidada. Els de l'uni, amics dels de l'uni, altres pisos d'estudiants i amics, gent dels equips de futbol on juguem... colegues de la feina de l'Angelica (la mexicana que viu amb nosaltres). Van passar-hi unes 150 persones, amb música a tota hòstia, i botanas (cacahuets, papes...). En Clemente s'ho mirava des d'un racó, s'imaginava una altra cosa. La veritat és que no coneixíem ni al 20% de la gent que voltava per casa nostra però va estar molt bé. Fins i tot teníem un PD mexicà amb una taula de so. Japonesos, mexicans, gringos, catalans, espanyols, alemanys, francesos... un gran despapaye. En Clemente ens va fer tancar a les 4 de la nit. I aquesta tarda amb la cruda a netejar vomitats, pixarades pel pati, cervesa per tot arreu, ampolles... Són uns guarrus!

Vam anar a B/Veure Tequila

2008-09-29T13:03:00.000-05:00

Hola gent Sortim de Guadalajara en direcció Amatitán. La Carla, la Clara (amb febre tifoidea) i jo. A Amatitán hi dinem, un poblet molt pobre, però bonic. L'estructura dels carrers és prehispànica, o sigui, carrers torts, estrets i empedrats. Pel carrer ens para un tio amb la seva furgoneta. -Soys europeos? Qué haceis en Amatitán si aquí no hay nada? Yo me voy a comprar Tequila en una hacienda quereis verla?. No ens ho pensem dos cops i hi pugem. En Ramon (l'home de la furgo) té uns 50 anys, chaparrito (baixet), amb barba sense bigoti, molt graciós, i un gran torrat. Ens acompanya fins a una fàbrica familiar de Tequila. El propietari ens ensenya tot el procés d'elaboració, i ens deixa provar mil tequilas diferents. Que si extrañejo, que si añejo, reposado, joven... una gran Tequila's Party gratuïta. En Ramon ens torna a Amatitán després d'haver comprat 10 garrafes de Tequila. Allà fem raid (auto stop) fins a Tequila. A la Picap també hi ha un jove de Guadalajara que fa raid fins a Puerto Vallarta, al Pacífic. Un cop a Tequila (poble) trobem l'hostal més barat i hi deixem les motxiles. Tequila és ple de Tequileres, José Cuervo, la Herradura... i les autèntiques. Ja a la nit entrem a un locutori/rockòdrom/galeria d'art per entrar a internet. Allà ens fem amics del propietari. En Charvel, un flipat de l'escalada, l'aventura, la natura... Diu que si volem ens porta a veure unes cascades de nit. Així que tots amb un frontal al cap, i cap a veure cascades. Sortint de la seva botiga ens trobem un seu colega amb cotxe, diu que ens acompanya a buscar cerveses i a fer una ruta pel poble. Aquest tio resulta ser el Príncipe del Rap. Un hip hopero xungo, i molt fantasma. Que si quedé segundo de Jalisco en batalla de gallos, que si mi barrio, que si mi gente, que si la calle me llama el príncipe del rap, que si en esta calle mataron a una família, que si en esta esquina se apareció el diablo, en esta otro se aparece una niña muerta... Baixem del cotxe, i deixem a aquest pallasso. Comencem la caminada amb en Charvel i els frontals. La cascada no era res de l'altre món. Després caminem mitja hora per les vies del tren (per aquí hi passa el Tequila expréss, que va de GDL a Tequila, és car però hi ha barra lliure de menjar i beure, ens diuen que la gent surt vomitant del tren i quan tornen no se'n recorden de que han estat a Tequila) i pugem la muntanya. Tenim una vista fenomenal del poble. I ens quedem una estona platicando (parlant). L'endemà raid i cap a Magdalena, un altre poblet que està de festes. Les festes consisteixen en atraccions per la canalla i una processó catòlica per tot el poble. Després de voltar, raid i cap a La Joya. Ens pugen una parella de vells indígenes, per un camí de carro pel mig del bosc, i camps de maguey (la planta que s'utilitza pel Tequila). La Joya és la cosa més perduda i rural del món. D'aquí bus cap a Escobedo, d'Escobedo a Ahualulco i d'Ahualulco a Teochitlán. En aquest últim poble fa dos anys que un gringo hi va descobrir unes piràmides maies o azteques, o de qualsevol dels milers de grups ètnic que volten per aquí, s'anomenen Huachimontones. Després de fer una caminadeta muntanya amunt ens trobem amb les piràmides circulars. Unes vistes acollonants. El volcà de Tequila, la Laguna Colorada, una vall de kilòmetres i kilòmetres sense res i el poblet de Teochitlán. Se'ns fa fosc, baixem al poble, mengem uns tacos, amb trobo 200 pesos al terra i ens sobra pasta per tornar a Guadalajara en bus. Un viatge molt intens, amb mil històries que no explico per què seria un rotllo. Pd: les fotos- les piràmides de Huachimontones desenfocades, una vista del volcà de Tequila, la processó de Magdalena, un carrer d'Amatitán i la bodega subterrània de la Tequilera que vam v/beure. Una abraçada tequilera.

L'universitat

2008-09-29T10:04:00.000-05:00

La nostra Facultat és el Cucsh (Centro Universitario de Ciencias Sociales i Humanidades). És a dues parades de tren ligero (metro) de casa. Al Cucsh hi han els sociòlegs, politòlegs, els de Dret, antopologia, història i filosofia.

Les classes són com a màxim de 20 persones, i en unes aules més petites que un lavabo de la UB. Jo només tinc classes de dilluns a dimecres. El dilluns m'hi poso a les 9 del matí i surto a les 2, i el dimarts i dimecres m'hi poso a les 8 del matí i en surto a les 11. Per tant, bona vida. La putada és que els professors fallen molt, i no avisen, com avui. Et lleves a les 7 del puto matí, cap al metro, amb lleganyes que m'arriben als genolls, i el cabrón no es presenta. Tot i això, quan es presenten no és gaire millor. Les classes són de tres hores seguides, algunes sense descans, i si a sobre el o la professora ho fa aburrit sembla que no s'acabi mai.

El sistema és forsa diferent de les universitats catalanes, aquí t'exigèixen moltes més lectures, treballs, debats a classe, presentacions orals... però en canvi, poques redaccions, examens... La gent de classe té un rotllo que no se l'acaba, i són extremadament pilotes amb els professors. De moment, tot i les poques classes que he fet, no estic gaire content dels professors. La de Geopolítica sembla que expliqui per nens de p3, el de Retos Actuales de la Democrácia és un tio que surt per la tele mexicana i sempre té pressa per marxar a preparar el seu programa, la de Cultura e Identidad Nacional no explica el temari, sinó que ho fem els alumnes (sempre i quan es presenti). El millor és un argentí de Seguridad Nacional, el mal parit no calla en tres hores però és molt bo.

L'assistència a les classes és obligatòria, i per tant passen llista cada dia, com al Callís. Martí Coromina -Presente!-. Una altra cosa curiosa és que aquí la gent s'aixeca a mitja classe i torna amb una mega torta ahogada (entrepà massa picant) que se'l menja a la classe. Els professors sempre van amb el celular (mòbil) engegat, i si sona, si posen i poden tenir converses de 5 minuts al mig de la classe. El mòbil passa per davant de tot. Cobren a tothom que va a les aules d'informàtica (5 pesos) excepte als estudiants d'intercanvi, que com que som més rics no paguem. Aquí funciona tot al revés.

Els bars de l'uni, són negocis familiars molt petits. Hi fan menjar, cafès dolents, venen cigarrus sueltus, i posen música màquina a tota hòstia. En un dels bars, hi ha un cambrer, que el cabrón coneix tots els noms de tots els estudiants de la facultat. - Hola Martí, qué onda? Un café con leche?- De veritat que és impressionant.

Aquí, l'únic sindicat d'estudiants és el d'en Padilla, el jefe de l'universitat. Ningú s'atraveix a qûestionar-lo. T'hi va la vida. Tot i això sempre hi ha alguna pintada o altra en contra seva. La majoria de profes també formen part del seu càrtel.

Per cert, al Cucsh fan classes d'anglès, alemany, japonès, portuguès, i català. Em van dir per platicar (parlar) amb els estudiants que fan català, cobrant 50 pesos per persona i hora. Segurament em faré professor de català.

M'en vaig a classe, a veure si la de Geopolítica es presenta!

Una abrasada per tot cristu.

Salutacions

2008-09-25T16:29:00.000-05:00

Com que aquí Mèxic només tinc bloc jo, tothom diu que miri el meu, per tant, aprofito l'èxit per saludar a:

L'avi de la Carla Burriel, la mare, el pare, els germans i les amigues. Els pares de la Clara Colomina i germans (bessons i no bessons), als pares d'en Tenes, al veí d'en Tenes, als pares de na Carme Gomila i família.

A la família Coromina Quintana, especialment a la Núria, la iaia i el tiet, a la família Coromina Chumillas, als Coromina Vall, als Coromina-Soler, als Coromina- Hartal especialment a l'Acram, als Coromina Rodriguez, als Quintana Rovira.

A la gent de maulets d'osona, als de la torratxa, als de la Cup de Vic, especialment a la Montse, en Jordi i en Jordi petit. (encara espero una foto de la panxa de la Montse), al pis dels espanyols, al pis d'Alfons X, a en Naps que volta per Canàries, en Furri a Grècia, en Roquer a Salamanca, i l'Alba Martí a Chile, a la Núria de Seva.......

Salut

L'última colònia

2008-09-22T19:34:00.000-05:00

Article d'opinió publicat avui a El Nou 9 d'Osona i Ripollès

L’última colònia. La publicació de les balances fiscals per part del govern espanyol deixa ben clar que som els Països Catalans els que mantenim aquest estat. L’enorme dèficit fiscal segurament és encara més gran ja que hi ha mil maneres de comptar-lo, i el PSOE deu haver utilitzat la menys descarada. En fi, el fet és que cada català paga anualment i obligatòriament uns 2000 euros a Madrid, i que no tornen. D’això el espanyols en diuen solidaritat. Que les comunitats més riques han d’ajudar a les més pobres, que l’exèrcit necessita nous tancs, que el Rey vol un nou vaixell. El què no saben és que la solidaritat és voluntària, o no es diu solidaritat. Quan algú t’obliga a la força a donar-li els diners no és solidaritat. D’això se’n diu robatori, espoli, saqueig... Si els catalans decidíssim donar una part dels nostres diners a Extremadura, llavors sí que podríem parlar de solidaritat, perquè ho decideix qui ho dóna. Mentre sigui un espoli diguem-li espoli, les coses pel seu nom. De fet no és la primera vegada que els espanyols roben, espolien i saquegen. La majoria de països de l’Amèrica Llatina ja saben de què va. Encara que el Rey digui allò de “A nadie se le obligó nunca a hablar en español”. També saben de què va la imposició de la cultura i llengua espanyola. Igual que nosaltres també saben de què van les ocupacions militars, la negació de drets, la tortura, la repressió. Però a l’Amèrica Llatina saben una cosa que a Catalunya encara no la sabem. Saben que hi ha un moment que s’ha de treure pit i dir prou. Prou de saqueig, prou d’imposicions, prou de prohibicions, prou de trepitjar la nostra cultura, prou de submissió. Saben que no s’ha d’anar a Madrid a pidolar una rebaixa del saqueig, saben que no s’ha de demanar menys imposicions, saben que la llibertat no es demana, i menys a Madrid. Saben que la llibertat es pren. Desobeïm Espanya!

Concert al Bretón

2008-09-22T18:50:00.000-05:00

Els dijous fan música en directe al Bar Bretón. Un bar tipus El Gravat, bohèmi, ulleres de pasta, culturetes... la neta (veritat) és que és un bareto molt ben parit. El grup en qüestió era Pneumus, que fan una música semblant a Emir Kosturika i Goran Bregovic. Molt bons! Per cert, avui a les 8 del matí hora catalana, a Ràdio Manlleu, en Tenes fa la seva primera intervenció com a corresponsal de la comarca, amb la inestimable col·laboració del Senyor Clemente. Suposo que ho penjaran a la web de la Ràdio.

Les fotos són d'alguns pinxe pendejos que voltaven pel concert (gringos, francesos, mexicans, catalans, alemanys... xipriotes, egipcis i algerians)

Ja tenim piscina!!

2008-09-20T14:21:00.000-05:00

Pd fotos: L'habitació d'en Tenes, el carrer des del terrat de casa, les tres persones que erem a la casa en el moment de la inundació, i la piscina de la cuina.

Fins a finals d'octubre a Guadalajara estem en temporada de plujes. Això vol dir que fa sol i força calor tot al dia, però sempre cau un ruixat. Doncs el ruixat d'ahir ho va superar tot. Va començar a ploure a les 5 de la tarda, i en Tenes i jo ens vam refugiar a la meva habitació (al terrat) a mirar la tele. De cop ens crida en Clemente! -Se está inundando la casa!!!-.

Baixem i ens trobem amb un riu que entrava per la porta del carrer i anava cap al pati del darrera. Tota la casa amb més d'un pam d'aigua, al carrer l'aigua t'arribava a la cintura, s'emportava cotxes, escombraries, fustes... baixava de tot. Llàstima de no tenir una canoa perquè hi havia ràpids al carrer Morelos. Vam estar hores treïen aigua i fang. En Clemente estava desesperat però s'ho agafava amb conya. Tenia totes les sabates, mitjons... flotant pel pati. Segons ell, que fa vint-i-cinc anys que viu a la casa, això no havia passat mai.

Menjar mexicà

2008-09-17T16:27:00.000-05:00

Hola Güeis

El menjar a Mèxic és força bo, barat i variat. El què passa és que aquesta gent no fan àpats, quan tenen gana mengen, i punt. Pel carrer està ple de "puestos" de tacos. Els tacos són una mena de pa de kebab (però fet de blat de moro) farcits de carn, ceba, enciam, frijoles, salsa picant, salsa més picant, salsa que no et pots ni menjar... T'hi pots posar el què vulguis. Aquí els frijoles no paren, és com l'enciam per nosaltres, acompanyen a tots els plats.

Un altre plat són les Quesadillas, que són igual que els tacos però farcits de formatge, i algunes de camarón (gambes). Les tortas ahogades són com un entrepà (lonche) però estàn ahogades de chile. Molts bars també ofereixen Milanesa de pollo o de res (pollastre o escalopa de vaca arrebossada). Tampoc falten les pizzeries i els restaurants xinos (molt guarrus). El plat més bo és la Birria, una espècie d'estufat de vedella, amb ceba... També hi ha forces marisqueries (molt barat) on ofereixen sopes de peix, gambes, peixos de riu i de mar, i per influència dels gringos també abunden les hamburgueses gegants (que bones que són!). També hi han Chilaquiles, nachos, nopal (fulles de càctus), enchiladas, mil chiles diferents, amanides de tomàquet, d'enciam...

Menjar a fora i menjar a casa surt pràcticament pel mateix preu, i per això de moment hem cuinat poc. Trobo a faltar el pa (Guerau: No hi ha paaa!!) , una fideuà de la mama, salses de bolets, kebabs de casa els espanyols, formatges del Quesvic, fuets, llonganisses, bull negre...

Menjar!!!

pd: A la foto una torta ahogada

El paradís

2008-09-14T13:39:00.000-05:00

Hola gent

Us escric des del paradís. Resulta que dimarts és el dia de la independéncia mexicana, i tenim un pont forsa llarg. En Tenes i jo vam agafar un bus i ens vam dirigir a Colima (capital de l'estat de Colima). Hem passat dues nits a casa d'uns alacantins que en Tenes va conéixer a l'aeroport. Una parella que han voltat per tot el món. Des d'allá, vam anar a Comala, un poblet dels anomenats mágics, tot blanc, ben arreglat, i al peu de dos volcans encesos. El volcán de Fuego, i el Nevado de Colima. Ens vam quedar amb les ganes de veure'ls, perqué entre el fum que treien, i els núvols que hi havien quedaven tapats.

Després de Colima, auto-stop (aquí funciona molt bé, sobretot amb les camionetes Picap), i cap a la platja a prop de Tecoman. Després vam tornar cap a Tecoman. Per cert, el clima aquí no té res a veure. Fa un xafogor tremenda, i tot és selva i palmeres (cocoters). De Tecoman un autobus fins a Aquila, un poble costaner perdut de la má de Déu a l'estat de Michoacán. Aquí es veu molta més pobresa. Viuen de les plantacions de bananes i plátans. No hi ha turisme. Ens vam dirigir a la platja, on hi ha kilometres i kilometres de platges verges. Només un restaurantet, en el que hi vam sopar per 4 duros, i a sobre ens van deixar unes hamaques per passar-hi la nit. Les fotos parlen per sí soles. Segurament avui tornarem a fer nit aquí, al paradís. Ah!, ara és época de cria de tortugues, i a la platja on dormim, hi ha tortugues gegants que ponen ous. Evidentment també hi han fortius que se'ls emporten.

Una abrasada des del pacífic.

pd fotos: Les tres primeres fotos són del paradís (la segona és on hem dormit). La quarta és en Tenes en una Picap que ens va recollir de Comala a Colima, i l'última és Comala.

Autodeterminació

2008-09-10T16:01:00.000-05:00

La lluita no s'atura!

Bona Diada

El senyor Clemente (I)- Ha arribat en calçotets!

2008-09-09T16:10:00.000-05:00

El senyor Clemente és el fenòmenu que ens lloga la casa, i a la vegada també és un dels residents. És d'un poblet (Totitlán) a 60 kilòmetres de Guadalajara, i segons diu ell tenen la mentalitat molt tancada. Baixet, güero (blanc), sempre mudat, i amb el cinturó que a part de la seva funció natural també li fa de sostens. Va venir a Guadalajara a estudiar Dret i va descobrir que lo seu és la Patxanga i el desmadre. És descendent d'un antic gobernador de Jalisco, i per això acumula terres, pisos, i cases. Tot i això sembla que visqui en la misèria. Viu en una casa gegant, però només té arrgelada la seva habitació. Les altres parts plenes de cuques, les parets cauen, brutícia (la seva nevera carda fàstic de debò)... Diu que és advocat. La seva vida diaria és llevar-se a les 10, esmorzar, anar-se'n a la seva oficina (enganxada a la casa) i torna a les 3. Al seu despatx no hi té res que faci pensar que treballa. Ni un paper, ni una carpeta...res, només uns binòcles per espiar les veïnes, i un ordinador amb 1500 fotos porno, que les ensenya tot orgullós. La veritat és que viu de renda.

La seva carta de presentació és que té una pedra a la bufeta. A qualsevol convidat que portem li explica. Li agrada molt fer conya. Però el senyor Clemente li fa por tot. Li fa por operar-se, i ja fa tres anys que només menja coses bullides. Li fa por volar, i per això no ha agafat cap avió. Li fan por els triglicèrids de les cames, i per això fa 22 minuts justos al dia de bicicleta estàtica (la de la foto). Li fan por els atacs de cor, i per això no fa més de 22 minuts diaris de bici. Li fa por casar-se, li fa por el menjar, li fa por el fum del tabac, li fan por els esperits...

Una altra gran faceta és la de putero. Quan arriba el divendres a la nit se'n va a buscar putes. Ens ho explica així, tal com sona. Segons ell és per prescripció mèdica. La pedra de la bufeta li impedeix menjar bé i beure més de dues cerveses, però per ell també té avantages. Se les enporta a la oficina. L'últim divendres però en va sortir escarmentat. La prostituta li va treure els pantalons i va marxar corrents cap a un taxi que ja estava compinxat. El senyor Clemente va arribar a casa sense cartera, ni claus i en calçotets. Picava a la porta -Abridme por favor!!- Estava cagadíssim. Encara riem!

La veritat és que en té tantes per explicar, que no hi caben en un bloc. Més endavant, tornaré a fer una entrada exclusiva per ell, ja que el personatge s'ho val, i les històries que explica encara més.

pd: A la les fotos, el senyor Clemente, als seus 22 minuts d'esport, de moment no li fa por anar sense mans a la bici estàtica

Escapada de l'urbe!

2008-09-05T20:58:00.000-05:00

Fa uns 17 dies que ja voltem per Méxic. Mentida per Guadalajara, mentida pel centre de Guadalajara. Així que ja n'estava fart de la gran ciutat, jo sóc més de poble. Dimecres acabo classes i dijous vaig decidir agafar un camión (bus) i marxar sol a Chapala, a la ribera de la Laguna de Chapala. És el llac més gran de Méxic, i només és a 3/4 d'hora de Guadalajara.

Només d'arribar ja es nota la tranquilitat, carrers empedrats, portes de les cases obertes... Em vaig dirigir al Malecón, i vaig estar pescant amb uns pescadors d'allá. Chapala és bastant guiri, sobretot els pobles del voltant (Ajijic, Cosalá...). Molts gringos=més car. També vaig fer un partit de futbol amb els joves del poble. No en tenen ni idea!! Tots es volien fer fotos amb mi, i jo em moria de vergonya. No havien vist mai cap catalá.

A la nit vaig anar a fer un entrepá en un bar, allá hi vaig conéixer uns gringos que no paraven de convidar-me a birres. Vam acabar jugant a daus per veure qui posava la música (una máquina d'aquestes de pub anglés que tries la cansó). Vaig arribar a l'hotel (que préviament havia regatejat) cantant Viva el Rey!

Em van recomenar un poblet d'indígenes a la ribera del llac, el poble en questió és Mezcala. Doncs l'endemá al matí camión i cap a Mezcala. Al bus he conegut una dona que m'ha explicat la vida i miracles, que sí té dues filles a Texas, que sí la seva mare té 96 anys... Baixem del bus i em pregunta si sóc católic. Li responc -mucho!- Després de dir aixó, m'ha acompanyat fins a l'Església del poble. Hem resat un pare nostre -yo sólo lo sé en catalán- la veritat és que ni en catalá. Sortim de l'Església i em convida a casa seva. Dues germanes indígenes de 60 anys amb sa mare de 96, i que asseguda a una cadira no parava de dir - Ay, Diós mío-. Doncs res m'han convidat a dinar. Caldo de peix, i peix de segon. I tortas de maíz, i chiles. Boníssim! sobretot el caldo. Els hi he donat les grácies, els hi he fet una foto i he marxat a veure el poble. Un poble brutal. Entre la muntanya i el Llac. Tots indígenes, ni un turista. És un poble forsa pobre, peró amb gent molt acollidora. Fins i tot he conegut el punki del poble, tot fent una chela.

Ara ja torno a ser a Guiadalajara, mort i escrivint en un cibercafé que no té accents oberts!

Guasch: Viatjar sol és molt divertit, tenies raó

Una abrasada per tots!!

pd: les dues primeres fotos són de Mezcala, la tercera de les dones que m'han convidat a dinar, la tercera del meu equip de futbol de Chapala, i les dues {ultimes de Chapala poble.

Dues visites obligatòries!

2008-09-01T19:01:00.000-05:00

Abans d'ahir vam anar a fer una caminadeta als afores de Guadalajara amb en Tenes. Ens van recomenar la Barranca de Huentitan. Ens imaginàvem una cosa guapa, però no aquesta bestiesa. La veritat és que no havia vist res d'igual. És com els singles de Tavartet però multiplicat per quinze i amb selva.

La segona visita va ser ahir, just a darrera la Catedral, al mercat de San Juan de Diós, el més gran de l'Amèrica Llatina. No te l'acabes. No s'acaba!. Venen de tot, des de menjar xino fins a samarretes falses del Barça. Hi han com quatre o cinc places com les de la foto, més tres pisos a sobre de cada una. Tot i així, és molt més guapo el mercat dels dimarts i dissabtes a Vic! Vaig estar a punt de comprar unes cosetes per en Jordi petit però prefereixo esperar a trobar alguna cosa més guapa. Montse com vas? Ja es belluga o no en Jordi?. Envieu-me alguna foto de la panxa que em fa molta il·lusió.

Inici de classes

2008-09-01T18:43:00.000-05:00

Ei penya com va per la plana?

Per aquí tot bé. Mèxic és un país de bojos. Avui hem començat a l'uni. La primera classe ja ha faltat el professor, la segona (Geopolítica) ens han fet la presentació i pinta força bé. Som 20 a la classe i els únics guiris som un japonès (en Hiroshi) i jo. Molt bon sagal. La gent de la classe bastant pilota amb la profe, però bueno, només és el començament. Sembla que tindrem molta feina, ja tinc dos treballs i una lectura pel proper dilluns. El castellà encara em costa bastant.

A l'uni hi ha un sidral acollonant! Resulta que fa vint anys que està controlada per un tal Padilla. Es va fer amb el control a base de corrupció, desaparicions de profes (assassinats)... és el Gran Germà de la UdG. És qui nomena tots els rectors... Doncs bé, un rector s'ha rebelat acusant-lo de corrupció, immediatament ha sigut destituït. La rectoria està okupada per l'únic sindicat d'estudiants (de'n Padilla). Actualment tenim dos rectors, i sembla que la cosa anirà a judici, ens diuen que vigilem perquè hi pot haver violència, estudiants armats... riu-t'en del rector de l'autònoma!

Això és una foto de la Carla, en Tenes i un servidor a l'uni

Amics, coneguts i saludats

2008-08-30T13:57:00.000-05:00

La veritat és que és molt fàcil fer amics per aquí. Hem fet una mica de guetto català. A dos minuts de casa hi viuen la Carme una al·lota menorquina, i la Clara una xiqueta d'Alacant, i a 10 minuts una noia de Banyoles, la Maria. Ahir vam anar a fer unes Chelas (birres) pel centre, i cada dia ens trobem a alguna de les cases.

Ahir a casa nostra vam fer una mica de sopar. a part de tots els catalans també hi havien cinc mexicans molt trempats dels afores de Guadalajara. Bastant hippies, i enamorats de Dusminguet. També va venir un sagal de Ciudad Juarez, que el vam conèixer al Festival Internacional del Mariachi, que tot i ser jove se'l veia curtit. Un gringo que fa dos anys que viu per aquí, i parla mexicà perfectament, i que el vam conèixer a l'hostal on ens vam allotjar els primers dies, i un canari que no sabem d'on va sortir, el què sí sabem (pels comentaris que feia) és que no ha sortit en sa vida de la seva illa).

Ja ho veieu ahir a casa una barreja molt curiosa, però divertida, mentrestant, el senyor Clemente, propietari i resident de la casa, fent honra de la seva condició de personatge, ens va comentar que se'n anava de putes pel centre. Ja en parlaré més endavant, perquè cada dia ens sorprèn amb alguna cosa.

Pd:La primera foto és d'una estàtua de Sant Jordi a la Rambla de Catalunya de Guadalajara, inaugurada per en Maragall (no sé si es veu però la placa és en català). Som veïns de Sant Jordi. La segona i la tercera són del festival de mariachis, és un grup d'ètnia huitxole, que parlen una llengua indígena, i com veieu les noies són molt guapes, la última és una vista del nostra barri des de l'edifici més alt que hi ha.

No tot són flors i violes

2008-08-30T13:38:00.001-05:00

A mesura que passen els dies també anem coneixen altres cares de Guadalajara. Nosaltres vivim a un barri força tranquil, a prop del centre. Tot i així, el nostre carrer (Morelos) de nit es converteix en un prostíbul. A cada cantonada hi ha nanos de la nostre edat, i fins i tot algun menor d'edat, que es venen. No paren d'arribar clients amb cotxe, i se'ls emporten vés a saber on. Cada cop que pugen a un dels carros es juguen la vida. Un altra dels problemes d'aquesta gent, i del país en general, és l'elevada taxa de Sida. Mèxic és dels països amb més contagiats d'Amèrica Llatina. Ens diuen que 2 de cada tres nois i tres de cada 10 noies el tenen, no és broma! Prop de casa també hi ha gent dormint pel carrer, i a les esglésies hi ha nens de carrer indígenes demanant diners. És molt trist veure situacions com aquestes. La inseguretat a Guadalajara la posa la polícia, armats fins a les dents! Passegen pels carrers amb metralletes i "Shotguns", moltes vegades fent bromes amb les armes. També van a sobre de les furgonetes tipus ranxera, ensenyat tot l'arsenal. A cada comissaria, banc, o edifici oficial està ple d'aquesta gentussa corrupta amb metralletes. No fan gaire gràcia! Un altre problema, aquest personal. Sempre que vas a un país de fora necessites uns dies per acostumar la panxa al menjar. Ja fa dos dies que estic una mica fotut, ara ja estic més bé (no patiu). Vòmits, cops de calor, i el què anomenen la Venganza de Moctezuma, o sigui diarrea.

Lluita lliure!

2008-08-27T20:47:00.000-05:00

Ahir amb en Tenes vam anar a veure lluita lliure al Coliseo Arena de Guadalajara. Sí, sí, aquells que van emmascarats. Vam riure un bon rato. Perquè us en feu una idea és una espècia de pressing catch però l'espectacle el fa el públic. Tots cridant com locus. Els de la part de dalt són els pobres (l'entrada és més barata), i es dediquen a insultar als de baix (puto los de abajo!!!). De cop tots insulten a un dels lluitadors, ostien a l'àrbit. Els rics se'n foten dels pobres (se les va el camión (bus)).

pd: Costa, la setmana que vé començo classes, ja explicaré què tal va l'uni.

pd2: Merci per seguir comentant el bloc

Pd3: Una abraçada gegant per tots!!

pd4: Spoti: descansa en pau

Fotos

2008-08-26T15:27:00.000-05:00

La primera és una de les habitacions, la segona és en Tenes al pati gros de la casa ( que per cert té canasta de Basket, i la tercera sóc jo al terrat amb el sol de cara. La porta que es veu a dalt és de la meva habitació (dóna al terrat) i a l'altra pati. Ja en penjaré més pròximamnet.

Una abraçada per tothom!!

Ja tenim departamento

2008-08-26T15:08:00.000-05:00

Ei gent!! perdoneu pel retard però entre la paperassa de l'uni, i l'entrada a la nova casa no he tingut gaire temps per actualitzar. Estic molt content de rebre missatges el bloc, continueu així que m'alegra molt. Doncs res, ja hem llogat una casa. No, una casassa!! És a tocar del centre i de l'uni, amb dos patis enormes, una terrassa encara més bèstia, habitacions grans, moblada, amb telèfon (38261055 des d'un locutori és molt barat). Hi vivim una mexicana, la Carla, en Tenes, jo i el propietari. Aquest últim és tot un personatge. Més endavant ja us parlaré d'aquest tio. És un advocat que té una casa acollonant, però només té arreglada la seva habitació, està obsessionat amb la segona guerra mundial, té mil creus i estampetes religioses. Arriba i es posa a una bici estàtica que té al patí, sempre va mudat i té una pedra a la bufeta (va ser el primer que ens va dir).... El señor Clemente és tot un personatge! Amb la mexicana encara no hi hem parlat gaire. Aquí a Guadalajara hi ha la mateixa inseguretat ciutadana que els programes del club súper 3. O sigui no n'hi ha. Tot i això només ens hem mogut pel centre (del mateix tamany que Barcelona). Estem coneixent bastanta penya, tant mexicans com erasmus i catalans. Ja busquem un lloc per anar a veure el Barça. Cada cinc minuts hi ha alguna història per explicar, la veritat és que no sé per on començar. Suposo que aniré fent entrades de temes concrets (tipus menjar, uni, festa...). Ja ho veieu, de moment tot esta muy padre (molt bé).

Houston tenim un problema!

2008-08-22T16:05:00.000-05:00

Hola penya!!! Ja soc a Guadalajara!! Un viatge molt tranquil i pesat. Tot anava be fins a Houston. Resulta que feia mal temps i vam haver d'aterrar a Dallas. El meu avio de Houston a Guadalajara sortia al cap de 3 hores, i estava a Dallas!! Finalment vam engegar al cap d'una hora cap a Houston, nomes em quedava una hora i mitja per agafar l'altra avio. Baixo de l'avio a Houston una cua del mil per agafar-te les 10 empremptes dels dits, una foto de l'ull i una de la cara. Me'n vaig corrent a buscar la meva maleta i la cinta s'havia espatllat. Quedaven 3/4 d'hora. S'engega la cinta, agafo la maleta i me'n vaig a facturar-la. 300 persones de cua. Passo de tot i em colo a les 300 persones, hi ha gent que em diu de tot, pero tant me carda. Vaig corrent a la porta i embarco a l'avio (avioneta) pels pels (a dos minuts de tancar). Arribo a les 12 de la nit a Guadalajara. Des de l'avio es acollonant, 7 milions d'habitants, la vista nomes son llums i llums. No es veu el final. Me'n vaig a dormir a un hotel. L'endema ens hem trobat amb en Tenes i la Carla, tal com haviem quedat, a les 12 a la Catedral. Ara estem allotjats a l'Hostal de Maria, al barri de les 9 esquinas (prop del centre). De moment ens hem mogut pel centre i tot molt tranquil, cases baixetes... Ara fem migdiada (tinc un jet lag de cavall) i anem a buscar pis. Doncs res gent, mirare d'actualitzar amb alguna foto avui mateix o dema. Salut i pesos! pd:no funcionen els accents

Obertura del bloc

2008-08-20T05:39:00.000-05:00

Hola família!!

Ja he obert el bloc de viatge. Marxo aquesta nit cap a Guadalajara (Mèxic), passant per Barcelona, Londres i Houston. Ara sí que ja començo a estar nerviós. M'esperen sis mesos lluny de casa i suposo que moltes aventures que les aniré explicant aquí. Espero que durant aquest temps no perdrem el contacte ja que això de l'Internet ha evolucionat molt; blocs, correus, fòrums, videofòrums, xats... Apa gent, que tinguem sort i salut!