Vista aeria del DF (foto d'en Tenes arribant a Mèxic)
Un dels primers estandàrds de l'Orfeó
El restaurant de l'Orfeó Català
Foto d'alguns jugadors del torneig, entre ells els germans Troncozo, els gringos, els argentins Ariel i Diego, i els mexicans Gabriel, Jose Luis, Javier...i en Tenes.
Un gratacels al costat d'una casa que cau, amb el reflex d'una església
En Tenes, jo, la Mariana, la Norma, en Juan Carlos i la Paulina al dia del "clásico" entre Americas i Chivas (1-2 del rebaño). La família dividida pel futbol
Dimecres a la nit sortia de GDL. Set hores de bus, dormint amb la roba ben xopa després que caigués un diluvi que em va deixar tota la roba i maletes molles. A les 7 del matí, en Tenes i en Juan Carlos m'esperaven amb cotxe a la Central Camionera del Norte del DF. El DF és un petit poblet de 30 milions d'habitants. Eje 8, nou carrils per banda, Avenida 14, set carrils, Calle Chapultepec 10 carrils... Finalment arribem a casa d'en Juan Carlos. Conegut com a Reno (marca esportiva d'hoquei). És el tio més malalt de l'hoquei que he vist mai, a casa, posters de tots els equips de l'OK lliga penjats a les parets, 50 mil parells de patins, rodes, recanvis, copes, samarretes... L'Hoquei a Mèxic està en perill d'extinció, i aquest és un gran lluitador per la preservació d'aquest gran esport. Viu amb la seva dona, i dues filles.
Ens fan l'esmorzar, i amb en Tenes agafem el metro cap al centre. El metro és de les coses que sobta més. Ple de penya que ven de tot, música de tots els estils imaginables, manuals d'àlgebra, taules dels elements químics, vídeos per aprendre anglès. Un ambientàs. El Zócalo és una de les places més grans del món. Els voltants carrers guapíssims, mil museus, una zona arqueològica al costat de la catedral... Caminem fins a la Zona Rosa (un barri ric). De camí ens trobem tres manis; una contra la privatització del petroli mexicà, havíen tancat una plaça, una altra del Movimiento Antorcha per la llibertat dels presos polítics de Querétaro, i l'última d'indígenes de Veracruz que protestaven despullats contra l'apropiació del seu territori per part d'una multinacional. A la Zona Rosa, gratacels de més de 70 pisos d'alçada, convivint amb cases a punt de caure, gent trajada amb maletí i nens demanant calers. També vam visitar el bosc de Chapultepec i el Museu d'Història de Mèxic.
A la tarda, anem a la Plaza de las Tres Culturas o Tlatelolco. Piràmides azteques, una església de les més antigues, i blocs de pisos (estil soviètic). Allà hi va haver la matança d'estudiants al maig del 68. Vam visitar una exposició molt guapa sobre aquests fets. Déu n'hi dó.
L'endemà al matí començava el torneig d'hoquei, l'equip d'en Tenes (els invasores), dos equips gringos, i quatre equips mexicans. La pista estava situada a un barri considerat d'alt risc. Per sortir, ho havíem de fer en comboi de cotxes. Molt bon rotllo a la pista, tothom molt colega, i després dels partits anavem tots junts a fer birres i menjar tacos. Els invasores van quedar en segona posició.
El dissabte vaig passar de l'hoquei, i vaig anar a fer una ruta pel centre. Zócalo i voltants, la part vella és enorme. Després de dinar, em vaig dirigir a l'Orfeó Català situat a prop de la parada de metro d'Insurgentes, i fundat l'any 1906. Impressionant, tenen un restaurant de luxe, un bar, una sala d'exposicions, un auditori, una biblioteca, un pati, una terrassa, una sala de billars... Coincidia amb el Barça Almeria, així que em vaig quedar a veure el partit. Allà vaig estar veient el 5 a 0 amb exiliats anarquistes i comunistes, empresaris riquíssims de Sabadell i Alacant que fa anys que viuen al DF, joves estudiants, i una professora universitaria de Rubí. A l'Orfeó hi conviu gent molt diversa. El de Sabadell va pagar una ampolla de xampany per celebrar la victòria, i entre tots vam brindar pel Barça. Com a casa! Més tard vaig tornar cap a la casa a on ens tenien allotjats, per cert de meravella. Ens feien esmorzars, dinars, sopars. La Norma (la mestressa de la casa) em va portar fins a la pista en cotxe, una tia molt canyera, nascuda al barri de Tepito (barrio muy bravo dónde no entra ni la poli). Després del partit de la nit, ens vam dirigir tots a casa de l'Exon. Tequiles i "botanas" (tapes).
Al matí de diumenge es feien els últims partits i l'entrega de premis. Despedida, fotos i altra volta a voltar. Aquest cop per la colònia Condesa, la colònia Roma, i el barri de San Jacinto. Ja a la nit en Juan Carlos i el seu germà ens van portar cap a la Central Camionera, i ens van despedir emocionats.
Tot i la gran delinqüència de la ciutat, segrestos, atracaments... i la mala fama que tenen, els chilangos (del DF) són molt hospitalaris, ens han preparat menjars, regalat pelis mexicanes, motxilles d'hoquei, samarretes, convidat a restaurants a menjar, a bars a beure, hem fet mil amics de totes les edats... Una gent admirable. Moltes ganes de tornar-hi!
Salut i barça!