dilluns, 27 d’octubre del 2008

Una tapeta del DF

Vista aeria del DF (foto d'en Tenes arribant a Mèxic) Un dels primers estandàrds de l'Orfeó El restaurant de l'Orfeó Català
Foto d'alguns jugadors del torneig, entre ells els germans Troncozo, els gringos, els argentins Ariel i Diego, i els mexicans Gabriel, Jose Luis, Javier...i en Tenes.
Un gratacels al costat d'una casa que cau, amb el reflex d'una església
En Tenes, jo, la Mariana, la Norma, en Juan Carlos i la Paulina al dia del "clásico" entre Americas i Chivas (1-2 del rebaño). La família dividida pel futbol
Dimecres a la nit sortia de GDL. Set hores de bus, dormint amb la roba ben xopa després que caigués un diluvi que em va deixar tota la roba i maletes molles. A les 7 del matí, en Tenes i en Juan Carlos m'esperaven amb cotxe a la Central Camionera del Norte del DF. El DF és un petit poblet de 30 milions d'habitants. Eje 8, nou carrils per banda, Avenida 14, set carrils, Calle Chapultepec 10 carrils... Finalment arribem a casa d'en Juan Carlos. Conegut com a Reno (marca esportiva d'hoquei). És el tio més malalt de l'hoquei que he vist mai, a casa, posters de tots els equips de l'OK lliga penjats a les parets, 50 mil parells de patins, rodes, recanvis, copes, samarretes... L'Hoquei a Mèxic està en perill d'extinció, i aquest és un gran lluitador per la preservació d'aquest gran esport. Viu amb la seva dona, i dues filles.
Ens fan l'esmorzar, i amb en Tenes agafem el metro cap al centre. El metro és de les coses que sobta més. Ple de penya que ven de tot, música de tots els estils imaginables, manuals d'àlgebra, taules dels elements químics, vídeos per aprendre anglès. Un ambientàs. El Zócalo és una de les places més grans del món. Els voltants carrers guapíssims, mil museus, una zona arqueològica al costat de la catedral... Caminem fins a la Zona Rosa (un barri ric). De camí ens trobem tres manis; una contra la privatització del petroli mexicà, havíen tancat una plaça, una altra del Movimiento Antorcha per la llibertat dels presos polítics de Querétaro, i l'última d'indígenes de Veracruz que protestaven despullats contra l'apropiació del seu territori per part d'una multinacional. A la Zona Rosa, gratacels de més de 70 pisos d'alçada, convivint amb cases a punt de caure, gent trajada amb maletí i nens demanant calers. També vam visitar el bosc de Chapultepec i el Museu d'Història de Mèxic.
A la tarda, anem a la Plaza de las Tres Culturas o Tlatelolco. Piràmides azteques, una església de les més antigues, i blocs de pisos (estil soviètic). Allà hi va haver la matança d'estudiants al maig del 68. Vam visitar una exposició molt guapa sobre aquests fets. Déu n'hi dó.
L'endemà al matí començava el torneig d'hoquei, l'equip d'en Tenes (els invasores), dos equips gringos, i quatre equips mexicans. La pista estava situada a un barri considerat d'alt risc. Per sortir, ho havíem de fer en comboi de cotxes. Molt bon rotllo a la pista, tothom molt colega, i després dels partits anavem tots junts a fer birres i menjar tacos. Els invasores van quedar en segona posició.
El dissabte vaig passar de l'hoquei, i vaig anar a fer una ruta pel centre. Zócalo i voltants, la part vella és enorme. Després de dinar, em vaig dirigir a l'Orfeó Català situat a prop de la parada de metro d'Insurgentes, i fundat l'any 1906. Impressionant, tenen un restaurant de luxe, un bar, una sala d'exposicions, un auditori, una biblioteca, un pati, una terrassa, una sala de billars... Coincidia amb el Barça Almeria, així que em vaig quedar a veure el partit. Allà vaig estar veient el 5 a 0 amb exiliats anarquistes i comunistes, empresaris riquíssims de Sabadell i Alacant que fa anys que viuen al DF, joves estudiants, i una professora universitaria de Rubí. A l'Orfeó hi conviu gent molt diversa. El de Sabadell va pagar una ampolla de xampany per celebrar la victòria, i entre tots vam brindar pel Barça. Com a casa! Més tard vaig tornar cap a la casa a on ens tenien allotjats, per cert de meravella. Ens feien esmorzars, dinars, sopars. La Norma (la mestressa de la casa) em va portar fins a la pista en cotxe, una tia molt canyera, nascuda al barri de Tepito (barrio muy bravo dónde no entra ni la poli). Després del partit de la nit, ens vam dirigir tots a casa de l'Exon. Tequiles i "botanas" (tapes).
Al matí de diumenge es feien els últims partits i l'entrega de premis. Despedida, fotos i altra volta a voltar. Aquest cop per la colònia Condesa, la colònia Roma, i el barri de San Jacinto. Ja a la nit en Juan Carlos i el seu germà ens van portar cap a la Central Camionera, i ens van despedir emocionats.
Tot i la gran delinqüència de la ciutat, segrestos, atracaments... i la mala fama que tenen, els chilangos (del DF) són molt hospitalaris, ens han preparat menjars, regalat pelis mexicanes, motxilles d'hoquei, samarretes, convidat a restaurants a menjar, a bars a beure, hem fet mil amics de totes les edats... Una gent admirable. Moltes ganes de tornar-hi!
Salut i barça!

diumenge, 19 d’octubre del 2008

He fet un 4000!!

Una vista d'El Volcán de Fuego traient fum des del cim del Nevado de Colima
Els penjats de Veracruz donant voltes de cap per avall en un pal a Guzmán
Un servidor a les Piedrotas
Una foto de Tapalpa
Hola família osonenca
Aquest cap de setmana ha sigut molt complet. El dijous al matí la Clara, la Carla i jo vam decidir marxar a Tapalpa a veure el Festival de la Luna. Tapalpa és un poblet de Jalisco a uns 2400 metres d'altura, i que cada any per aquestes dates hi celebren un festival amb teatre, concerts, exposicions, balls tradicionals... Només d'arribar, vam tenir una sensació que ja no recordavem, el fred. Collons quina rasca! El poble és impressionant, tot de casetes blanques i amb un estructura de fusta. La veritat és que semblava qualsevol poble del País Basc. Estrenaven una obra de teatre a la plaça de bous del poble, amb actors locals, cavalls... tota la grada plena, els únics guiris erem nosaltres. Després concert de Plastiko, un grup de rock força conegut, i finalment sessió de DJ's a la terrassa d'un hotel situat al "zócalo" de Tapalpa. Portavem una tenda de campanya, però no abrics suficients. Després d'unes quantes peripècies vam aconseguir dormir en un bon hotel per 2 euros.
L'endemà al matí després d'una caminadeta vam arribar a Las Piedrotas. Un altiplà més gran que la maravellosa Plana de Vic, i que té unes pedres enormes al mig que vés a saber com han anat a parar allà. A les pedres s'hi escala (bloc i esportiva) i també hi ha una tirolina. Em feia pensar amb Savassona. Els malalts de l'escalada haguéssiu disfrutat com camells.
Ja a la tarda, la Clara i la Carla tornaven cap a Guadalajara, ja que tenien les entrades pagades del concert de Lila Downs. Jo tenia l'intenció d'anar a pujar el Nevado de Colima (un volcà que queda per allà al costat). Vaig agafar un bus, i cap a Ciudad Guzmán, la ciutat més propera al volcà (a 1600 metres d'altura). Allà em vaig trobar amb les festes del poble. Mil balls tradicionals diferents, concert de Tragicómi-k (punk), castell de focs, jocs pirotècnics per la canalla, bandes pels carrers i uns indígenes de Veracruz que es pengen d'un pal i van baixant de cap per avall donant voltes (molt bojos).
Vaig fer nit a Guzmán, i l'endemà a les 7 del matí bus cap a El Fresnito. D'aquí comença l'ascenció per una pista forestal per arribar al parc nacional. A mig camí em van pujar amb cotxe, uns malalts de la bici de muntanya. Resulta que feien una competició de descens. Em van acostar fins a l'entrada del parc. En diuen la Joya, i hi ha quatre cabanyes a on s'hi pot passar la nit. De la Joya al cràter unes 3 o 4 hores de pujada caminant. Un camí brutal, amb isards que et passen a dos metres, també hi ha pumes (no en vaig veure cap), i unes vistasses acollonants. Els últims 200 metres t'agafa el mal d'altura (pressió al cap i marejos) però valia la pena. A les dues de la tarda ja havia arribat a la cota 4200. Des de dalt uns paisatges de por, es veu la setmana que vé, fins i tot em va semblar veure la Torratxa. Des d'allà també es veu el Volcán de Fuego, que no para de treure fum, però és perillós arribar-hi perquè pot explotar en qualsevol moment.
Vaig baixar caminant fins a la Joya, i allà una família em va portar en cotxe fins a Guzmán, a on un bus em va conduir fins a Guadalajara. Ara tinc unes agulletes del mil i feina de l'uni.
pd: us enllaço dos hits que no paren de sonar a Mèxic
http://es.youtube.com/watch?v=hlmm7X91Tpg http://es.youtube.com/watch?v=bijoLB44Svw

dilluns, 13 d’octubre del 2008

La família Sepulveda

Una part de la família; en Tenes, en Clemente, la mare, el germà pintor, el bessó d'en Clemente i jo En Clemente fent de barman al negoci familiar L'església del poble, tota feta de totxos
Cada quinze dies en Clemente se'n va a veure la seva mare i família al poble, Tototlón (lloc d'ocells en llengua Nahuatl), a una hora de Guadalajara. Aquest diumenge en Tenes i jo estavem convidats a dinar. Havent dormit poc per el merder de la peregrinació, ens en vam anar amb e l cotxe d'en Clemente. Vam passar a recollir el seu germà pintor, que també viu a GDL. Després d'una hora de cotxe, i platica sobre política, drogues, corrupció i narcos vam arribar al poble. La família viu al Zócalo (plaça major) i tenen un bar als baixos. Ens va presentar germans i germanes (són 11) i la mare de 88 anys. Ens van fer una ruta pel poble, i potser vam entrar a mil cases diferents, d'amics de la família. Unes cases impressionants. Després dinem a casa amb els germans i mare. Ens van preparar un menjar exquisit; nopales, flautas, tortas, frijoles, pollastre al forn, pasta, arròs... Després de fer unes cerveses al bar, agafem el cotxe i ens porten al ranxo (casa de pagès) de la família. Era a un quart d'hora del poble, passant per un llac ple d'ànecs, peixos i ocells molt rar(u)s. Allà ens esperaven uns 30 familiars. Dinaven en un estable ple de sacs de pinso pel bestiar i un tractor. També hi havien xais, porcs, garrins, truges, pavo reals, gallines... i una ràdio en què no hi parava de sonar música Banda. Ens van obligar a menjar per segon cop en menys d'una hora. Birria, arròs i frijoles, per beure, Tequila amb toronjo. La veritat és que estava com a casa, ja que era un dinar com els que fem a pagès amb la família Coromina, però aquest cop erem nosaltres els convidats. Que què feu per aquí, què estudieu, d'on sou...Un nebot feia lluita lliure, l'altre tenia una sala de festes al poble, un vell que havia fet boxa... Després sessió d'acudits i fora. A en Clemente li fa por conduir de nit. Hi ha una tradició al poble molt bona. Cada diumenge fan la Serenata. S'agrupen unes 1500 noies del poble i uns 1000 nois (o sigui tots, hi ha menys nois perquè marxen a EUA) a la plaça major. Uns comencen a voltar la plaça en una direcció i els altres en l'altra. Quan es troben els nois escullen una noia per platicar i l'acompanyen fins a casa. Després d'uns quants diumenges així, es poden arribar a casar. Es tracta d'un ritual d'aparellament molt curiós, digne de ser estudiat per antropòlegues d'Alacant. pd; les úniques persones autoritzades a corregir-me les faltes d'ortografia són els doctors en Filologia catalana Eusebi Coromina i Pou, i Jordi Colomina i Castanyer

La Virgen de Zapopan

Un grup de dansaires indígenes, que no sé d'on són La gent dormint pels carrers La catedral, ovacionant-me Els indígenes de Michoacán fent el "Baile de los viejitos" Eps!
Aquest dissabte a la nit ens van recomenar que anessim a veure la peregrinació de la Virgen de Zapopan. Doncs cap allà. Els actes comencen a les 9 del vespre i acaben a les 12 del migdia de l'endemà. Això és fe cristiana i lo demés són tonteries! A partir de les 9 a davant de la catedral de Guadalajara es van succeïnt balls de diferents inígenes de la zona. Pels voltants, ple de concerts de rock, rap, cumbia i folk cristià. Milers i milers de persones (de totes les edats) disfrutant com bojos, cantant, ballant, cridant... tots els temes sobre Jesús, Maria, la Bíblia, l'evangelització... Els concerts i els balls tradicionals, juntament amb contínues misses a la catedral s'allarguen fins a les 5 del matí. I sense gota d'alcohol. Famílies senceres, vells i nens dormint pels carrers esperant l'inici de la peregrinació. A les 6 del matí treuen a la verge i marxen fins a la catedral de Zapopan (a 12 kilòmetres de la de Guadalajara). Més de 2 milions de persones caminant, juntament amb les comparses d'indígenes que no paren de ballar durant tot el recorregut. A sobre van amb unes sabates que porten unes planxes de ferro per fer soroll, i que deuen pesar uns 10 kilos cada una. A cada comparsa, vestida d'una forma diferent, també hi havien gent disfressada de monstres, aquests representaven Judes i els estrangers que van saquejar i destruir les diferents cultures indígenes, és a dir, els espanyols van vestits de monstres, i a sobre un 12 d'octubre (res a celebrar). En definitiva, una mostra del poder que encara té la religió a Mèxic, barrejant rituals inígenes amb el catolicisme, milions de persones al carrer, concerts, misses, famílies dormint pels carrers... pd: només s'accepteran comentaris provinents d'Europa, qualsevol comentari que apareixi provinent de Mèxic serà annulat, i l'autor del bloc es reserva el dret d'emprendre mesures dràstiques contra els autors dels comentaris. Tinc fotos que cap família voldria veure!

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Rius calents!

Hola Güeros (blancs)
Ahir amb tota una colla vam anar a veure el Bosque de la Primavera. En Tenes, la Carme, la Clara, l'Elvia, en Jorge, la Leyla i jo. És una zona protegida d'interès ecològic, de la mida de Guadalajara, és a dir, inmens. Tot i això està a mitja horeta de bus. Arribem a l'entrada del bosc, i ens recull un tio amb cotxe, ens porta cap al riu. No és un riu qualquiera, sinó que el cabrón té l'aigua calentíssima. Encara no s'havia vist mai. Després de caminar una estoneta per dins del riu, arribem a una zona amb una mica de cascadeta. Allà també hi arriba un afluent, però aquest amb l'aigua bullint. No fa falta fugonet, poses l'arròs al riu i segur que es passa de seguida. No si pot posar ni els peus, i si hi caus ets pell.
Allà hi havia un pàjaru de 45 anys, tatuat de dalt a baix, banyant-se sol i fent yoga, un dels tatuatges era el seu cognom (Sanchez) amb lletres gòtiques que li travessava tota la panxa. La veritat és que feia una pinta de xungo que no se l'aguantava. Ens vam banyar un bon ratu. Vam parlar amb en Sanchez i resulta que tenia un passat de pandillero i un present de ricatxu. Ens va aconseguir un parell de cavalls per anar a fer una ruta pel bosc, ens va portar fins a Guadalajara amb el seu Jeep i Reggeton a tota hòstia. La sensació de corre amb els cavalls és brutal. Pujar a sobre d'un putu animal i fer-li fer el què vols és acollonant. A l'esquerra! i el cavall cap a l'esquerra. Corre! i el cavall corre, Frena! i el malparit frena. Impresionant. També ens va convidar a menjar Tamales (blat de moro triturat farcit de pollastre, salsa picant, verdures... embolicat amb fulles) en un restaurant a tots set. I finalment ens ha convidat aquest dissabte a la inauguració del seu nou negoci. Un centre Spa. Saunes, jacuzzis, massatges, temazcal (una espècia de sauna amb pedres volcàniques i rituals de Chamans). Suposo que hi passarem a treure el cap. I segurament tornarem a visitar el Bosque ja que és grandiós, no s'acaba.
pd: La primera foto en Tenes a alt del cavall, la segona la Carme i jo abans de fer una cursa que vaig guanyar de tros, la tercera la Clara, la Leyla i en Jorge fent-se massatges d'aigua calenta, la quarta la Carme, l'Elvia i un servidor a l'afluent de l'aigua que bull, i l'última una foto de grup. Una abraçada per la gent de Vic i comarca.
Tenes i Martí

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Coses curioses

Les fotos són de coses que et vas trobant pel carrer Cada matí passa una avioneta pel nostre barri amb uns altaveus al màxim, fent propaganda. Només entenc que diu -2x1 solo en la Normaaaaal!!!!!!!!!!-. Els butanerus no piquen les bombones perquè els veïns sàpiguen que hi són, no, els cabrons van amb una furgoneta amb altaveus, amb una cançoneta que se't posa al cap - Zeta, Zeta, Zeta Gas-. No hi ha ni una vorera en tot Guadalajara que estigui en condicions, els arbres són centenaris i aixequen tots els terres. O sigui, que quan camines pel carrer, amb el cap a mirant terra. La instal·lació elèctrica dels carrers és per treure's el barret. Mil cables amunt i avall, quadres de llum amb centenars d'entrades i sortides, passant per les branques dels arbres, pals de llum apunt de caure. La veritat és que no entenc com tenim llum.
Una altra cosa curiosa és que no hi ha cap penya del barça, jejej. Hem d'anar a veure els partits a un bar que tenen l'Sky. Com que són 7 hores menys, et pots trobar sol en un bar de mala mort mirant a les 12 del migdia un Barça- Atlètic de Madris, sense cap mena d'ambient. Més, si t'atropellen a l'atropellador li surt més a compte matar-te que no lesionar-te. Si només et fereix o et deixa incapacitat t'ha de pagar una pensió vitalícia, si et mata només paga els gastos de l'enterrament. Per això s'ha donat més d'un cas d'atropellament no mortal, que fent marxa enrera ha passat a ser mortal. No hi ha ni un contenidor en tota la ciutat, tothom deixa les escombraries a unes hores determinades a unes cantonades determinades. Bé, tothom no, en Clemente les deixa quan vol i a on vol. És l'encarregat de treure la merda de casa, obre la porta mira a banda i banda que no hi hagi cap patrulla que el pugui enxampar i deixa la bossa a mig metro de l'entrada de casa. Com si no sapiguéssin que és nostra. Els mexicans tenen una devoció pels cementiris molt estranya. Entenen la mort de manera diferent, suposo que ja ho veurem el dia dels morts. Tot i així et pots trobar una família de dumingueros fent un picnic en un cementiri, o també hi ha guies turístics als cementiris... Com aquestes n'hi ha milions per explicar

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Inauguració de la casa

Fotos: inici de la festa des del terrat quan encara no havia arribat ni la meitat de la gent, la segona és la pista de ball que es va muntar, la tercera uns desconeguts que voltaven per casa, i l'última dos residents de la casa en plena festa.
Dissabte estavem convidats a dinar a casa en Valente. Un amic de la Mercè que havia estat a Chiapas. En Valente és un agrònom d'uns 40 tacus que tot i ser chilango (del DF) ha viscut molt de temps en comunitats zapatistes i indígenes de Chiapas ajudant-los a millorar la seva agricultura. Doncs res, amb en Tenes vam anar a dinar a casa seva, que comparteix amb un parell d'estudiants. Ens van preparar tres o quatre plats boníssims. També es va presentar una Oaxaqueña revolucionaria amb el seu fill i marit, i un colega dels estudiants. Per beure, Tequila amb toronjo (una fruita entre taronja i llimona). Vam passar una bona estona.
Més tard començava la festa d'inauguració de casa nostra. Mitja Guadalajara hi estava convidada. Els de l'uni, amics dels de l'uni, altres pisos d'estudiants i amics, gent dels equips de futbol on juguem... colegues de la feina de l'Angelica (la mexicana que viu amb nosaltres). Van passar-hi unes 150 persones, amb música a tota hòstia, i botanas (cacahuets, papes...). En Clemente s'ho mirava des d'un racó, s'imaginava una altra cosa. La veritat és que no coneixíem ni al 20% de la gent que voltava per casa nostra però va estar molt bé. Fins i tot teníem un PD mexicà amb una taula de so. Japonesos, mexicans, gringos, catalans, espanyols, alemanys, francesos... un gran despapaye. En Clemente ens va fer tancar a les 4 de la nit. I aquesta tarda amb la cruda a netejar vomitats, pixarades pel pati, cervesa per tot arreu, ampolles... Són uns guarrus!