dilluns, 29 de setembre del 2008

Vam anar a B/Veure Tequila

Hola gent Sortim de Guadalajara en direcció Amatitán. La Carla, la Clara (amb febre tifoidea) i jo. A Amatitán hi dinem, un poblet molt pobre, però bonic. L'estructura dels carrers és prehispànica, o sigui, carrers torts, estrets i empedrats. Pel carrer ens para un tio amb la seva furgoneta. -Soys europeos? Qué haceis en Amatitán si aquí no hay nada? Yo me voy a comprar Tequila en una hacienda quereis verla?. No ens ho pensem dos cops i hi pugem. En Ramon (l'home de la furgo) té uns 50 anys, chaparrito (baixet), amb barba sense bigoti, molt graciós, i un gran torrat. Ens acompanya fins a una fàbrica familiar de Tequila. El propietari ens ensenya tot el procés d'elaboració, i ens deixa provar mil tequilas diferents. Que si extrañejo, que si añejo, reposado, joven... una gran Tequila's Party gratuïta. En Ramon ens torna a Amatitán després d'haver comprat 10 garrafes de Tequila. Allà fem raid (auto stop) fins a Tequila. A la Picap també hi ha un jove de Guadalajara que fa raid fins a Puerto Vallarta, al Pacífic. Un cop a Tequila (poble) trobem l'hostal més barat i hi deixem les motxiles. Tequila és ple de Tequileres, José Cuervo, la Herradura... i les autèntiques. Ja a la nit entrem a un locutori/rockòdrom/galeria d'art per entrar a internet. Allà ens fem amics del propietari. En Charvel, un flipat de l'escalada, l'aventura, la natura... Diu que si volem ens porta a veure unes cascades de nit. Així que tots amb un frontal al cap, i cap a veure cascades. Sortint de la seva botiga ens trobem un seu colega amb cotxe, diu que ens acompanya a buscar cerveses i a fer una ruta pel poble. Aquest tio resulta ser el Príncipe del Rap. Un hip hopero xungo, i molt fantasma. Que si quedé segundo de Jalisco en batalla de gallos, que si mi barrio, que si mi gente, que si la calle me llama el príncipe del rap, que si en esta calle mataron a una família, que si en esta esquina se apareció el diablo, en esta otro se aparece una niña muerta... Baixem del cotxe, i deixem a aquest pallasso. Comencem la caminada amb en Charvel i els frontals. La cascada no era res de l'altre món. Després caminem mitja hora per les vies del tren (per aquí hi passa el Tequila expréss, que va de GDL a Tequila, és car però hi ha barra lliure de menjar i beure, ens diuen que la gent surt vomitant del tren i quan tornen no se'n recorden de que han estat a Tequila) i pugem la muntanya. Tenim una vista fenomenal del poble. I ens quedem una estona platicando (parlant). L'endemà raid i cap a Magdalena, un altre poblet que està de festes. Les festes consisteixen en atraccions per la canalla i una processó catòlica per tot el poble. Després de voltar, raid i cap a La Joya. Ens pugen una parella de vells indígenes, per un camí de carro pel mig del bosc, i camps de maguey (la planta que s'utilitza pel Tequila). La Joya és la cosa més perduda i rural del món. D'aquí bus cap a Escobedo, d'Escobedo a Ahualulco i d'Ahualulco a Teochitlán. En aquest últim poble fa dos anys que un gringo hi va descobrir unes piràmides maies o azteques, o de qualsevol dels milers de grups ètnic que volten per aquí, s'anomenen Huachimontones. Després de fer una caminadeta muntanya amunt ens trobem amb les piràmides circulars. Unes vistes acollonants. El volcà de Tequila, la Laguna Colorada, una vall de kilòmetres i kilòmetres sense res i el poblet de Teochitlán. Se'ns fa fosc, baixem al poble, mengem uns tacos, amb trobo 200 pesos al terra i ens sobra pasta per tornar a Guadalajara en bus. Un viatge molt intens, amb mil històries que no explico per què seria un rotllo. Pd: les fotos- les piràmides de Huachimontones desenfocades, una vista del volcà de Tequila, la processó de Magdalena, un carrer d'Amatitán i la bodega subterrània de la Tequilera que vam v/beure. Una abraçada tequilera.

L'universitat

La nostra Facultat és el Cucsh (Centro Universitario de Ciencias Sociales i Humanidades). És a dues parades de tren ligero (metro) de casa. Al Cucsh hi han els sociòlegs, politòlegs, els de Dret, antopologia, història i filosofia.
Les classes són com a màxim de 20 persones, i en unes aules més petites que un lavabo de la UB. Jo només tinc classes de dilluns a dimecres. El dilluns m'hi poso a les 9 del matí i surto a les 2, i el dimarts i dimecres m'hi poso a les 8 del matí i en surto a les 11. Per tant, bona vida. La putada és que els professors fallen molt, i no avisen, com avui. Et lleves a les 7 del puto matí, cap al metro, amb lleganyes que m'arriben als genolls, i el cabrón no es presenta. Tot i això, quan es presenten no és gaire millor. Les classes són de tres hores seguides, algunes sense descans, i si a sobre el o la professora ho fa aburrit sembla que no s'acabi mai.
El sistema és forsa diferent de les universitats catalanes, aquí t'exigèixen moltes més lectures, treballs, debats a classe, presentacions orals... però en canvi, poques redaccions, examens... La gent de classe té un rotllo que no se l'acaba, i són extremadament pilotes amb els professors. De moment, tot i les poques classes que he fet, no estic gaire content dels professors. La de Geopolítica sembla que expliqui per nens de p3, el de Retos Actuales de la Democrácia és un tio que surt per la tele mexicana i sempre té pressa per marxar a preparar el seu programa, la de Cultura e Identidad Nacional no explica el temari, sinó que ho fem els alumnes (sempre i quan es presenti). El millor és un argentí de Seguridad Nacional, el mal parit no calla en tres hores però és molt bo.
L'assistència a les classes és obligatòria, i per tant passen llista cada dia, com al Callís. Martí Coromina -Presente!-. Una altra cosa curiosa és que aquí la gent s'aixeca a mitja classe i torna amb una mega torta ahogada (entrepà massa picant) que se'l menja a la classe. Els professors sempre van amb el celular (mòbil) engegat, i si sona, si posen i poden tenir converses de 5 minuts al mig de la classe. El mòbil passa per davant de tot. Cobren a tothom que va a les aules d'informàtica (5 pesos) excepte als estudiants d'intercanvi, que com que som més rics no paguem. Aquí funciona tot al revés.
Els bars de l'uni, són negocis familiars molt petits. Hi fan menjar, cafès dolents, venen cigarrus sueltus, i posen música màquina a tota hòstia. En un dels bars, hi ha un cambrer, que el cabrón coneix tots els noms de tots els estudiants de la facultat. - Hola Martí, qué onda? Un café con leche?- De veritat que és impressionant.
Aquí, l'únic sindicat d'estudiants és el d'en Padilla, el jefe de l'universitat. Ningú s'atraveix a qûestionar-lo. T'hi va la vida. Tot i això sempre hi ha alguna pintada o altra en contra seva. La majoria de profes també formen part del seu càrtel.
Per cert, al Cucsh fan classes d'anglès, alemany, japonès, portuguès, i català. Em van dir per platicar (parlar) amb els estudiants que fan català, cobrant 50 pesos per persona i hora. Segurament em faré professor de català.
M'en vaig a classe, a veure si la de Geopolítica es presenta!
Una abrasada per tot cristu.

dijous, 25 de setembre del 2008

Salutacions

Com que aquí Mèxic només tinc bloc jo, tothom diu que miri el meu, per tant, aprofito l'èxit per saludar a:
L'avi de la Carla Burriel, la mare, el pare, els germans i les amigues. Els pares de la Clara Colomina i germans (bessons i no bessons), als pares d'en Tenes, al veí d'en Tenes, als pares de na Carme Gomila i família.
A la família Coromina Quintana, especialment a la Núria, la iaia i el tiet, a la família Coromina Chumillas, als Coromina Vall, als Coromina-Soler, als Coromina- Hartal especialment a l'Acram, als Coromina Rodriguez, als Quintana Rovira.
A la gent de maulets d'osona, als de la torratxa, als de la Cup de Vic, especialment a la Montse, en Jordi i en Jordi petit. (encara espero una foto de la panxa de la Montse), al pis dels espanyols, al pis d'Alfons X, a en Naps que volta per Canàries, en Furri a Grècia, en Roquer a Salamanca, i l'Alba Martí a Chile, a la Núria de Seva.......
Salut

dilluns, 22 de setembre del 2008

L'última colònia

Article d'opinió publicat avui a El Nou 9 d'Osona i Ripollès
L’última colònia. La publicació de les balances fiscals per part del govern espanyol deixa ben clar que som els Països Catalans els que mantenim aquest estat. L’enorme dèficit fiscal segurament és encara més gran ja que hi ha mil maneres de comptar-lo, i el PSOE deu haver utilitzat la menys descarada. En fi, el fet és que cada català paga anualment i obligatòriament uns 2000 euros a Madrid, i que no tornen. D’això el espanyols en diuen solidaritat. Que les comunitats més riques han d’ajudar a les més pobres, que l’exèrcit necessita nous tancs, que el Rey vol un nou vaixell. El què no saben és que la solidaritat és voluntària, o no es diu solidaritat. Quan algú t’obliga a la força a donar-li els diners no és solidaritat. D’això se’n diu robatori, espoli, saqueig... Si els catalans decidíssim donar una part dels nostres diners a Extremadura, llavors sí que podríem parlar de solidaritat, perquè ho decideix qui ho dóna. Mentre sigui un espoli diguem-li espoli, les coses pel seu nom. De fet no és la primera vegada que els espanyols roben, espolien i saquegen. La majoria de països de l’Amèrica Llatina ja saben de què va. Encara que el Rey digui allò de “A nadie se le obligó nunca a hablar en español”. També saben de què va la imposició de la cultura i llengua espanyola. Igual que nosaltres també saben de què van les ocupacions militars, la negació de drets, la tortura, la repressió. Però a l’Amèrica Llatina saben una cosa que a Catalunya encara no la sabem. Saben que hi ha un moment que s’ha de treure pit i dir prou. Prou de saqueig, prou d’imposicions, prou de prohibicions, prou de trepitjar la nostra cultura, prou de submissió. Saben que no s’ha d’anar a Madrid a pidolar una rebaixa del saqueig, saben que no s’ha de demanar menys imposicions, saben que la llibertat no es demana, i menys a Madrid. Saben que la llibertat es pren. Desobeïm Espanya!

Concert al Bretón

Els dijous fan música en directe al Bar Bretón. Un bar tipus El Gravat, bohèmi, ulleres de pasta, culturetes... la neta (veritat) és que és un bareto molt ben parit. El grup en qüestió era Pneumus, que fan una música semblant a Emir Kosturika i Goran Bregovic. Molt bons! Per cert, avui a les 8 del matí hora catalana, a Ràdio Manlleu, en Tenes fa la seva primera intervenció com a corresponsal de la comarca, amb la inestimable col·laboració del Senyor Clemente. Suposo que ho penjaran a la web de la Ràdio.
Les fotos són d'alguns pinxe pendejos que voltaven pel concert (gringos, francesos, mexicans, catalans, alemanys... xipriotes, egipcis i algerians)

dissabte, 20 de setembre del 2008

Ja tenim piscina!!

Pd fotos: L'habitació d'en Tenes, el carrer des del terrat de casa, les tres persones que erem a la casa en el moment de la inundació, i la piscina de la cuina.
Fins a finals d'octubre a Guadalajara estem en temporada de plujes. Això vol dir que fa sol i força calor tot al dia, però sempre cau un ruixat. Doncs el ruixat d'ahir ho va superar tot. Va començar a ploure a les 5 de la tarda, i en Tenes i jo ens vam refugiar a la meva habitació (al terrat) a mirar la tele. De cop ens crida en Clemente! -Se está inundando la casa!!!-.
Baixem i ens trobem amb un riu que entrava per la porta del carrer i anava cap al pati del darrera. Tota la casa amb més d'un pam d'aigua, al carrer l'aigua t'arribava a la cintura, s'emportava cotxes, escombraries, fustes... baixava de tot. Llàstima de no tenir una canoa perquè hi havia ràpids al carrer Morelos. Vam estar hores treïen aigua i fang. En Clemente estava desesperat però s'ho agafava amb conya. Tenia totes les sabates, mitjons... flotant pel pati. Segons ell, que fa vint-i-cinc anys que viu a la casa, això no havia passat mai.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Menjar mexicà

Hola Güeis
El menjar a Mèxic és força bo, barat i variat. El què passa és que aquesta gent no fan àpats, quan tenen gana mengen, i punt. Pel carrer està ple de "puestos" de tacos. Els tacos són una mena de pa de kebab (però fet de blat de moro) farcits de carn, ceba, enciam, frijoles, salsa picant, salsa més picant, salsa que no et pots ni menjar... T'hi pots posar el què vulguis. Aquí els frijoles no paren, és com l'enciam per nosaltres, acompanyen a tots els plats.
Un altre plat són les Quesadillas, que són igual que els tacos però farcits de formatge, i algunes de camarón (gambes). Les tortas ahogades són com un entrepà (lonche) però estàn ahogades de chile. Molts bars també ofereixen Milanesa de pollo o de res (pollastre o escalopa de vaca arrebossada). Tampoc falten les pizzeries i els restaurants xinos (molt guarrus). El plat més bo és la Birria, una espècie d'estufat de vedella, amb ceba... També hi ha forces marisqueries (molt barat) on ofereixen sopes de peix, gambes, peixos de riu i de mar, i per influència dels gringos també abunden les hamburgueses gegants (que bones que són!). També hi han Chilaquiles, nachos, nopal (fulles de càctus), enchiladas, mil chiles diferents, amanides de tomàquet, d'enciam...
Menjar a fora i menjar a casa surt pràcticament pel mateix preu, i per això de moment hem cuinat poc. Trobo a faltar el pa (Guerau: No hi ha paaa!!) , una fideuà de la mama, salses de bolets, kebabs de casa els espanyols, formatges del Quesvic, fuets, llonganisses, bull negre...
Menjar!!!
pd: A la foto una torta ahogada

diumenge, 14 de setembre del 2008

El paradís

Hola gent
Us escric des del paradís. Resulta que dimarts és el dia de la independéncia mexicana, i tenim un pont forsa llarg. En Tenes i jo vam agafar un bus i ens vam dirigir a Colima (capital de l'estat de Colima). Hem passat dues nits a casa d'uns alacantins que en Tenes va conéixer a l'aeroport. Una parella que han voltat per tot el món. Des d'allá, vam anar a Comala, un poblet dels anomenats mágics, tot blanc, ben arreglat, i al peu de dos volcans encesos. El volcán de Fuego, i el Nevado de Colima. Ens vam quedar amb les ganes de veure'ls, perqué entre el fum que treien, i els núvols que hi havien quedaven tapats.
Després de Colima, auto-stop (aquí funciona molt bé, sobretot amb les camionetes Picap), i cap a la platja a prop de Tecoman. Després vam tornar cap a Tecoman. Per cert, el clima aquí no té res a veure. Fa un xafogor tremenda, i tot és selva i palmeres (cocoters). De Tecoman un autobus fins a Aquila, un poble costaner perdut de la má de Déu a l'estat de Michoacán. Aquí es veu molta més pobresa. Viuen de les plantacions de bananes i plátans. No hi ha turisme. Ens vam dirigir a la platja, on hi ha kilometres i kilometres de platges verges. Només un restaurantet, en el que hi vam sopar per 4 duros, i a sobre ens van deixar unes hamaques per passar-hi la nit. Les fotos parlen per sí soles. Segurament avui tornarem a fer nit aquí, al paradís. Ah!, ara és época de cria de tortugues, i a la platja on dormim, hi ha tortugues gegants que ponen ous. Evidentment també hi han fortius que se'ls emporten.
Una abrasada des del pacífic.
pd fotos: Les tres primeres fotos són del paradís (la segona és on hem dormit). La quarta és en Tenes en una Picap que ens va recollir de Comala a Colima, i l'última és Comala.

dimecres, 10 de setembre del 2008

dimarts, 9 de setembre del 2008

El senyor Clemente (I)- Ha arribat en calçotets!

El senyor Clemente és el fenòmenu que ens lloga la casa, i a la vegada també és un dels residents. És d'un poblet (Totitlán) a 60 kilòmetres de Guadalajara, i segons diu ell tenen la mentalitat molt tancada. Baixet, güero (blanc), sempre mudat, i amb el cinturó que a part de la seva funció natural també li fa de sostens. Va venir a Guadalajara a estudiar Dret i va descobrir que lo seu és la Patxanga i el desmadre. És descendent d'un antic gobernador de Jalisco, i per això acumula terres, pisos, i cases. Tot i això sembla que visqui en la misèria. Viu en una casa gegant, però només té arrgelada la seva habitació. Les altres parts plenes de cuques, les parets cauen, brutícia (la seva nevera carda fàstic de debò)... Diu que és advocat. La seva vida diaria és llevar-se a les 10, esmorzar, anar-se'n a la seva oficina (enganxada a la casa) i torna a les 3. Al seu despatx no hi té res que faci pensar que treballa. Ni un paper, ni una carpeta...res, només uns binòcles per espiar les veïnes, i un ordinador amb 1500 fotos porno, que les ensenya tot orgullós. La veritat és que viu de renda.
La seva carta de presentació és que té una pedra a la bufeta. A qualsevol convidat que portem li explica. Li agrada molt fer conya. Però el senyor Clemente li fa por tot. Li fa por operar-se, i ja fa tres anys que només menja coses bullides. Li fa por volar, i per això no ha agafat cap avió. Li fan por els triglicèrids de les cames, i per això fa 22 minuts justos al dia de bicicleta estàtica (la de la foto). Li fan por els atacs de cor, i per això no fa més de 22 minuts diaris de bici. Li fa por casar-se, li fa por el menjar, li fa por el fum del tabac, li fan por els esperits...
Una altra gran faceta és la de putero. Quan arriba el divendres a la nit se'n va a buscar putes. Ens ho explica així, tal com sona. Segons ell és per prescripció mèdica. La pedra de la bufeta li impedeix menjar bé i beure més de dues cerveses, però per ell també té avantages. Se les enporta a la oficina. L'últim divendres però en va sortir escarmentat. La prostituta li va treure els pantalons i va marxar corrents cap a un taxi que ja estava compinxat. El senyor Clemente va arribar a casa sense cartera, ni claus i en calçotets. Picava a la porta -Abridme por favor!!- Estava cagadíssim. Encara riem!
La veritat és que en té tantes per explicar, que no hi caben en un bloc. Més endavant, tornaré a fer una entrada exclusiva per ell, ja que el personatge s'ho val, i les històries que explica encara més.
pd: A la les fotos, el senyor Clemente, als seus 22 minuts d'esport, de moment no li fa por anar sense mans a la bici estàtica

divendres, 5 de setembre del 2008

Escapada de l'urbe!

Fa uns 17 dies que ja voltem per Méxic. Mentida per Guadalajara, mentida pel centre de Guadalajara. Així que ja n'estava fart de la gran ciutat, jo sóc més de poble. Dimecres acabo classes i dijous vaig decidir agafar un camión (bus) i marxar sol a Chapala, a la ribera de la Laguna de Chapala. És el llac més gran de Méxic, i només és a 3/4 d'hora de Guadalajara.
Només d'arribar ja es nota la tranquilitat, carrers empedrats, portes de les cases obertes... Em vaig dirigir al Malecón, i vaig estar pescant amb uns pescadors d'allá. Chapala és bastant guiri, sobretot els pobles del voltant (Ajijic, Cosalá...). Molts gringos=més car. També vaig fer un partit de futbol amb els joves del poble. No en tenen ni idea!! Tots es volien fer fotos amb mi, i jo em moria de vergonya. No havien vist mai cap catalá.
A la nit vaig anar a fer un entrepá en un bar, allá hi vaig conéixer uns gringos que no paraven de convidar-me a birres. Vam acabar jugant a daus per veure qui posava la música (una máquina d'aquestes de pub anglés que tries la cansó). Vaig arribar a l'hotel (que préviament havia regatejat) cantant Viva el Rey!
Em van recomenar un poblet d'indígenes a la ribera del llac, el poble en questió és Mezcala. Doncs l'endemá al matí camión i cap a Mezcala. Al bus he conegut una dona que m'ha explicat la vida i miracles, que sí té dues filles a Texas, que sí la seva mare té 96 anys... Baixem del bus i em pregunta si sóc católic. Li responc -mucho!- Després de dir aixó, m'ha acompanyat fins a l'Església del poble. Hem resat un pare nostre -yo sólo lo sé en catalán- la veritat és que ni en catalá. Sortim de l'Església i em convida a casa seva. Dues germanes indígenes de 60 anys amb sa mare de 96, i que asseguda a una cadira no parava de dir - Ay, Diós mío-. Doncs res m'han convidat a dinar. Caldo de peix, i peix de segon. I tortas de maíz, i chiles. Boníssim! sobretot el caldo. Els hi he donat les grácies, els hi he fet una foto i he marxat a veure el poble. Un poble brutal. Entre la muntanya i el Llac. Tots indígenes, ni un turista. És un poble forsa pobre, peró amb gent molt acollidora. Fins i tot he conegut el punki del poble, tot fent una chela.
Ara ja torno a ser a Guiadalajara, mort i escrivint en un cibercafé que no té accents oberts!
Guasch: Viatjar sol és molt divertit, tenies raó
Una abrasada per tots!!
pd: les dues primeres fotos són de Mezcala, la tercera de les dones que m'han convidat a dinar, la tercera del meu equip de futbol de Chapala, i les dues {ultimes de Chapala poble.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Dues visites obligatòries!

Abans d'ahir vam anar a fer una caminadeta als afores de Guadalajara amb en Tenes. Ens van recomenar la Barranca de Huentitan. Ens imaginàvem una cosa guapa, però no aquesta bestiesa. La veritat és que no havia vist res d'igual. És com els singles de Tavartet però multiplicat per quinze i amb selva.
La segona visita va ser ahir, just a darrera la Catedral, al mercat de San Juan de Diós, el més gran de l'Amèrica Llatina. No te l'acabes. No s'acaba!. Venen de tot, des de menjar xino fins a samarretes falses del Barça. Hi han com quatre o cinc places com les de la foto, més tres pisos a sobre de cada una. Tot i així, és molt més guapo el mercat dels dimarts i dissabtes a Vic! Vaig estar a punt de comprar unes cosetes per en Jordi petit però prefereixo esperar a trobar alguna cosa més guapa. Montse com vas? Ja es belluga o no en Jordi?. Envieu-me alguna foto de la panxa que em fa molta il·lusió.

Inici de classes

Ei penya com va per la plana?
Per aquí tot bé. Mèxic és un país de bojos. Avui hem començat a l'uni. La primera classe ja ha faltat el professor, la segona (Geopolítica) ens han fet la presentació i pinta força bé. Som 20 a la classe i els únics guiris som un japonès (en Hiroshi) i jo. Molt bon sagal. La gent de la classe bastant pilota amb la profe, però bueno, només és el començament. Sembla que tindrem molta feina, ja tinc dos treballs i una lectura pel proper dilluns. El castellà encara em costa bastant.
A l'uni hi ha un sidral acollonant! Resulta que fa vint anys que està controlada per un tal Padilla. Es va fer amb el control a base de corrupció, desaparicions de profes (assassinats)... és el Gran Germà de la UdG. És qui nomena tots els rectors... Doncs bé, un rector s'ha rebelat acusant-lo de corrupció, immediatament ha sigut destituït. La rectoria està okupada per l'únic sindicat d'estudiants (de'n Padilla). Actualment tenim dos rectors, i sembla que la cosa anirà a judici, ens diuen que vigilem perquè hi pot haver violència, estudiants armats... riu-t'en del rector de l'autònoma!
Això és una foto de la Carla, en Tenes i un servidor a l'uni